Grups de veïns d’Esplugues de Llobregat protagonitzen accions pacífiques en protesta al pla especulatiu Caufec

Porta BCN: l’entrada indigne de Barcelona

Esplugues de Llobregat va ser un dels municipis on es va fer més patent la “Setmana de lluita en defensa del territori i contra l’especulació” (14 – 20 de maig de 2007), una sèrie d’actes convocats arreu del territori català per la plataforma “Està tot fatal”. El teló de fons d’aquesta mobilització popular el trobem en el projecte urbanístic Caufec, rebatejat pel Tripartit amb el nom de Porta Barcelona, un pla especulatiu que ocupa el Parc de Collserola eliminant l’espai de transició entre la capital i el Baix Llobregat.

“Està tot fatal” i la “Plataforma Popular contra el Pla Caufec” van planejar la primera acció el dimarts 15. Dues persones disfressades de pallassos es van encadenar al balcó de la Casa de la Vila mentre una altra s’enfilava a la teulada per reclamar un diàleg amb el govern socialista (majoria absoluta des de fa 24 anys) i la suspensió del projecte urbanístic fins que no arribi la resolució dels processos judicials en tràmit (dos contenciosos al TSJC i un altre al Tribunal Suprem). Cal recordar que totes les decisions han estat preses exclusivament pel PSC, que juntament amb CiU va aprovar un reglament de participació ciutadana que prohibia la intervenció del poble als plens municipals. L’endemà va seguir la lluita, tres persones van penjar-se d’una de les Tres Torres (edifici de 70 metres d’alçada) desplegant una pancarta. La reivindicació seguia la mateixa línia que la primera, però en aquest cas no hi havia possibilitat física de desallotjar-los, convertint-se els manifestants en els jutges del seus actes. Ajudats de cordes, arnesos i un somier van quedar-se penjats fins el divendres, enfrontant-se a les altures, el fred i el vent de la negra nit. Amb els peus a terra; amics, familiars i persones solidaritzades amb la causa van estar fent-los costat les vint-i-quatre hores del dia convocant una concentració cada dia davant de l’ajuntament. El moment de la baixada va ser d’allò més significatiu, unes 400 persones van estar animant-los intensament acompanyats d’olles, xiulets i pancartes; semblava que l’apatia generalitzada catalana s’esvaís. Després, aplaudiments, plors, abraçades i petons…emocions a flor de pell que van ser apaivagades per una citació en mà dels Mossos d’Esquadra. El dissabte s’havia convocat un “mani-cercavila-actiu” per concloure la setmana de lluita, van aplegar-s’hi nombrosos joves vestits de pallassos i ciutadans del poble en contra del pla Caufec. Els manifestants comentaven amb el cap baix però amb esperança que les demandes no havien estat ni tant sols escoltades, les accions no havien tingut l’objectiu esperat i alguns reclamaven poder “viure en un poble on els interessos de societats anònimes no trepitgin el benestar col·lectiu. Només pel respecte als 16 anys de lluita ens posarem davant les excavadores”………………...........

Quins favors paga el pla Caufec? El fi justifica els mitjans?

El pla Caufec – Porta BCN és un projecte urbanístic que ocupa uns 234.000 m² que actualment formen part de la zona intermèdia amb el parc de Collserola i on no existeix cap edificació major. S’ubica a dos àmbits d’Esplugues, la part més extensa s’ajunta amb el barri de Finestrelles (a tocar de l’hospital Sant Joan de Déu), i l’altra elimina un dels punts verds del barri de Can Vidalet, és important remarcar que Esplugues és un dels municipis amb més densitat de població de Catalunya. Si entrem en termes urbanístics podem veure fàcilment que el projecte és desproporcionat i està destinat a generar beneficis a curt termini en comptes de donar solucions a les necessitats del municipi. Es construeixen 16 blocs d’habitatges (93 milions pts / habitatge), 2 torres d’oficines (115 metres d’alçada), 4 blocs d’habitatges (150 milions pts / habitatge), 6 torres d’oficines (28 metres d’alçada), 3 torres d’habitatge a preu taxat o protegits (120 pisos), el centre comercial més gran de la zona nord de Barcelona i l’eliminació del poc patrimoni popular d’Esplugues (Can Casas, Can Tomba, Can Biel i Can Oliveres). El projecte preveu 600 vivendes de luxe i ofereix la miserable quantitat de 120 habitatges a preu taxat i dos equipaments privats per maquillar el pla especulatiu.

El pla Caufec – Porta BCN es remunta setze anys enrere i amaga una trama empresarial molt complexa. Quan l’administració Pujol va decidir construir un parc d’atraccions entre Salou i Vila-seca (Port Aventura) no es podia ni imaginar els maldecaps que li ocasionaria un espai d’oci. La coneguda trifulga entre els dos municipis va fer tirar enrere l’inversor nord-americà del projecte, i l’expresident de la Generalitat va haver d’utilitzar el seu “talante” per posar solució a un greu forat en el finançament. Va buscar nous inversors allà on calgués i curiosament apareixen noms com Javier de la Rosa i Fecsa. Al cap d’uns anys es planteja la possibilitat de soterrar totes les línies elèctriques del costat nord de Barcelona i es venen els terrenys al “millor postor”. Fecsa s’ofereix voluntària per assumir els elevats costos de l’operació i el govern de Jordi Pujol li retorna el favor de Port Aventura saltant-se el PGM (Pla General Metropolità) i augmentant el terreny edificable de 30.000 m² a 234.000 m² . D’aquesta manera el soterrament de les línies es converteix en l’excusa perfecte on s’agafen tots els participants de la trama immobiliària. També apareix la promotora SACRESA, que associada amb ACS (Florentino Pérez), inicia una estratègia de pressions que troba el vist-i-plau de l’Ajuntament. Es crea l’empresa Caufec S.A (formada per Fecsa, Cauval i Profesa) i entrem en el ball de xifres i compensacions (1150 milions de guanys per l’Ajuntament, aportacions de SACRESA de 500 milions per portar el metro…). Toni Pérez, ex-alcalde d’Esplugues, és inhabilitat per prevaricació i Enric Giner, actual gerent amb un sou estratosfèric, s’encarrega de fer la feina bruta enganyant a les associacions de veïns i exercint la repressió amb els insurgents; d’altra banda, Pilar Díaz, actual alcaldessa, es converteix en l’aliada dels empresaris i segueix el projecte del seus predecessors . Tot i les protestes populars, el pla és aprovat el 2001 pel govern de Jordi Pujol i el 2004 pel govern Tripartit.

A partir d’aquí el poble s’uneix per lluitar contra una especulació desmesurada, els polítics no concedeixen cap tipus diàleg i els veïns es mobilitzen sortint al carrer amb pamflets, cartells, manifestacions, accions directes i protestes de tot tipus que denuncien atemptats contra la democràcia en benefici de l’enriquiment d’uns pocs.

El pla Caufec – Porta BCN, un projecte que degrada el medi ambient i elimina una part de Collserola, massifica els barris, satura l’entrada a Barcelona incorporant un trànsit de 35.000 vehicles més, introdueix nous edificis en alçada a l’àrea metropolitana, fa trampa i menteix, perjudica el comerç local, elimina el patrimoni popular…però on sobretot s’abusa de la majoria absoluta demostrant fins a quin punt es necessita una planificació urbanística comuna que no ignori la voluntat dels ciutadans.

Seguiment de CiU a les eleccions municipals: Acte de campanya d'Artur Mas i Roger Pons a Esplugues de Llobregat

“Roger Pons reconeix haver-se equivocat en recolzar el reglament de participació ciutadana proposat pel PSC”

Esplugues de Llobregat va acollir el passat divendres 18 de maig un dels actes centrals de campanya de CiU amb la presència d’Artur Mas i Roger Pons, candidat a l’alcaldia per un dels municipis amb més creixement i densitat de població de la zona metropolitana.

La cita era a les set de la tarda al Casal de Cultura Robert Brilles, espai que va obrir les portes a unes gairebé dues-centes cinquanta persones amb més ganes de veure de prop al líder de la coalició nacionalista que al jove candidat de només 26 anys. L’acte va començar amb un quart d’hora de retard, detall que els polítics van saber solventar amb una entrada populista plena d’encaixades de mans, somriures i breus converses amb uns militants que oscil·laven una mitjana d’edat per sobre dels seixanta anys.

El primer en parlar va ser Artur Mas, que al adonar-se del mal funcionament del micròfon no va dubtar a dirigir-se al públic en veu alta i amb la seva carismàtica manera de fer; tot seguit va qualificar el míting “d’acte de bon govern on el realment important és escoltar i donar suport a Roger Pons”. Va començar remarcant la necessitat de trencar els vint-i-cinc anys de majoria absoluta socialista a l’alcaldia, fet que només es podria assolir donant la cara i anant a votar, establint un paral·lelisme amb l’augment de participació viscut a França durant les últimes eleccions. Però no va ser la única al·lusió al país veí ja que poc després lloaria la política de seguretat ciutadana i immigració de la dreta francesa (cal recordar que tant el PP com CiU han optat per introduir aquests arguments dins el seu programa municipal). Va destacar el cansament de la població després de “tants anys amb els mateixos” afegint en un to irònic que “si governen és perquè van guanyar les eleccions”.

Entrant en qüestions del propi partit, va referir-se a Roger Pons com un “candidat jove amb ganes de donar la cara en una vida política amb molta incomprensió, crítica i escàs prestigi que sempre ens tindrà al seu costat”. Després va destacar “la força de CiU”, el partit que presenta més candidatures arreu del territori català amb més de nou-centes llistes, reclamant el suport dels votants amb l’eslògan de campanya “fer-ho per Esplugues, però també per Catalunya” i així poder donar una “alternativa al tripartit a nivell nacional”. Artur Mas no va voler allargar-se més, cedint la paraula al candidat.

Roger Pons va mostrar-se sorprès per la gran quantitat de gent que s’havia aplegat al Casal de Cultura i va donar les gràcies al cap de CiU per la seva presència. Va començar la seva intervenció amb un cert nerviosisme en el to de veu però ho va contrarestar amb un discurs agressiu i convincent. De seguida va endinsar-se a les qüestions de la campanya, comentant les propostes concretes per Esplugues i reivindicant un programa a vuit anys vista (rehabilitar el Casal i les caves deteriorades, construir un casal d’avis i un auditori municipal, millorar el barri de Ca n’Anglada, més policia local, una parada de taxis, més comerç municipal i un rotund NO al pla CAUFEC - “una destrossa especulativa increïble pel projecte verd de St. Pere Màrtir”). Posteriorment, va definir CiU com un partit en la centralitat de la política amb voluntat constructiva i governs municipals dignes, que “és una alternativa a la majoria socialista i al tripartit”. El moment de tensió es va viure quan va reconèixer l’error d’haver votat a favor d’un reglament de participació ciutadana, proposat pel PSC, que prohibia opinar als plens municipals, alguns assistents van reclamar efusivament que no es repetís. Va acabar agraint el recolzament dels militants i demanant que traslladin la intenció de vot a la resta de la població.

Després del bany de multituds, Artur Mas i Roger Pons van acudir a la premsa per respondre les preguntes dels mitjans locals. El líder de CiU va donar importància al bon ambient viscut a Esplugues relacionant-lo amb l’ofensiva al Baix Llobregat, comarca principalment socialista i on el partit necessita augmentar el nombre de votants. També va referir-se a la oferta de Mariano Rajoy, considerant que només seria possible amb un canvi de files al PP que s’allunyés de la “gran campanya contra el catalanisme”. D’altra banda va reclamar el mateix canvi d’actitud al PSOE, avisant als dos partits que per pactar haurien de “defensar els interessos de Catalunya”.

Seguiment de CiU a les eleccions municipals: Entrevista a Maite Fandos i Payà(5ª candidata de la llista de Xavier Trias per l’Ajuntament de Barcelona)

“Il·lusió i ganes de canvi després del monopoli socialista "

- Quan temps porta participant en política activament? Què la va impulsar a decidir-se per Convergència Democràtica de Catalunya?

- Tinc quaranta-quatre anys i en porto vint-i-cinc participant activament en política, era una altra època i els joves teníem la necessitat de reivindicar allò en què creiem. Vaig començar a la universitat amb uns amics que em van introduir a la Joventut Nacionalista de CDC i d’altra banda estava dins el sector associatiu i el voluntariat. Sempre m’he sentit catalana i preocupada per les qüestions socials.

- Actualment és presidenta de l’agrupació d’Horta-Guinardó de CDC, Regidora de l’Ajuntament de Barcelona i portaveu del Grup de CiU al Consell Comarcal del Barcelonès; com valoraria la seva aportació personal?

- Principalment, estic contenta per tot el que hem aportat a la gent; però tenint en compte l’edat en que vaig començar, sento que he perdut moltes hores de joventut. El temps invertit m’ha fet renunciar a una millor formació i a certs aspectes de la meva vida personal. Pel sol fet de ser dona, he hagut de suportar el pes familiar amb més responsabilitats i trobar un equilibri amb la feina. També he anat canviant de diferents departaments treball, gaudint encara més de la política.

- Tenim les eleccions municipals molt a prop, comencen les campanyes i els nervis són a flor de pell. Veu possible que Trias aconseguixi el canvi que reclama al seu slogan?

- Ens plantegem el futur amb il·lusió i amb ganes de canvi després del monopoli socialista. La gent està cansada i el Xavier Trias te la capacitat d’oxigenar Barcelona amb confiança i proximitat. És una persona autèntica amb una tarannà especial que li permet dir les coses sense por; ell mateix diu “no facis res que pugui fer-te posar vermell”.

- Sempre ha reivindicat el paper de la dona en la societat, és presidenta del Consell de la Dona de CDC i Directora General de l’Institut Català de la Dona. Creu que la situació està equilibrada entre homes i dones en la vida política catalana?

- Amb la llei de la igualtat s’ha fet un gran avenç, a la qual el nostre partit va fer suport. Però cal puntualitzar que CiU ja ho va complir abans d’aprovar-la, amb llistes de completa paritat. Amb això vull defensar que les dones hi som per esforç i no perquè ho dicti una llei, no s’ha de diferenciar.

- La rivalitat CDC / UDC també es veu present en el panorama municipal?

- De cap manera; a nivell municipal mai ha existit i mantenim una excel·lent relació amb els dos companys d’Unió Democràtica de Catalunya. A nivell nacional s’ha convertit en una llegenda urbana però en realitat no hi ha diferència entre Mas i Duran, és una estratègia per crear tensions des de l’oposició.

- Pel que fa a temes concrets del seu programa, la proposta d’habitatge de CiU aposta per crear una Agència Municipal de l’Habitatge i una forta inversió en els immobles públics. Durant els vint anys de CiU al capdavant de la Generalitat no es van fer gaires esforços per l’habitatge públic, a que es deu aquest canvi?

- És una pregunta que ens arriba molt des de l’electorat però també s’hauria d’esbrinar quin sòl ens va donar l’ajuntament. Nosaltres vam fer molts esforços per construir residències i habitatges públics però l’ajuntament sempre hi posava un preu molt alt. On volien que edifiquéssim, al mig del mar? El mateix va passar amb el preu del solar escolar, on el preu canviava segons la construcció d’equipaments o d’habitatges. Pretenem donar respostes a les necessitats de la població sense pujar els preus.

- Xavier Trias ha manifestat que CiU encapçalarà la lluita contra el moviment okupa, encara que en alguns països europeus l’okupació funciona positivament; per què el seu partit no es planteja una política per millorar en comptes de només eliminar el problema?

- L’okupació a Barcelona era diferent fa uns anys, actualment ha arribat a uns nivells tant alts que és difícil trobar una solució pròxima a l’autogestió que reclama el col·lectiu. Barcelona s’ha convertit en el paradís dels okupes, s’ha dut a terme una política tant permissiva que fins i tot ocupen terrenys municipals i venen d’altres països. Quan els veïns es queixen pel soroll, la brutícia o els gossos alguna cosa passa; també podem trobar cases ocupades tolerants amb els veïns que han acabat formant part del barri.

- L’estratègia política del PSC a l’Ajuntament de Barcelona no acaba de tenir una raó de ser. Des de Narcís Serra, sempre es substitueix l’alcalde mesos abans de les eleccions municipals perquè gaudeixi d’un cert avantatge respecte els altres candidats. No discuteixo la seva constitucionalitat ni legalitat política, tant sols dubto de la seva legitimitat amb els ciutadans. Com ho veu CiU?

- Des de CiU creiem que no hi ha legitimitat ni a l’ajuntament ni a la Generalitat, el compromís amb els votants no és posar d’alcalde a qui et dóna la gana. En unes eleccions municipals la gent només coneix el candidat i la resta d’integrants de la llista treballem perquè sigui alcalde. El PSC ha posat a l’alcaldia una persona que abans no era ni conegut per la gent. No és just per Barcelona ni per l’Artur Mas després d’haver guanyat les eleccions, és qüestió de sentit comú.

Seguiment de CiU a les eleccions municipals

“Més lloguer públic, millor accés a l’habitatge”

A falta d’un mes i mig per la cel•lebració de les eleccions municipals a Barcelona, els candidats de cada partit ja comencen a anunciar les seves intencions i programes. Un dels temes més comentats i que a la vegada ha generat més polèmica ha estat l’habitatge, element central de protestes i manifestacions ciutadanes.

Xavier Trias, candidat de Convergència i Unió, ha proposat un nou sistema que substitueixi l’actual organigrama, que consideren incoherent i obsolet.Aposten per la creació d’una AGÈNCIA MUNICIPAL DE L’HABITATGE, a partir del Consorci d’Habitatge i el Consell Municipal d’Habitatge Social. L’objectiu a llarg termini (10 anys) seria millorar la gestió de l’habitatge públic per obtenir un parc públic d’habitatges de lloguer. També han proposat iniciatives destinades a un públic concret, com la Casa Gran (per als jubilats) i el projecte Recicla el teu pis (per als joves); que estarien relacionats a través d’un sistema de permuta.

Tota la campanya per l’habitatge està centrada en incentivar els nous immobles però mitjançant una gestió responsable del sòl, subhastes públiques o una borsa pública amb lloguer a preu taxat. Finalment, l’Ajuntament de la capital pretén adoptar un paper d’avalador, soci i mediador amb la ciutadania pert així acabar amb els constants abusos de les immobiliàries (mobbing, especulació…). L’últim projecte és assolir una Barcelona Ciutat Universitària.

A més de l’habitatge, el candidat convergent també ha fet referència a altres aspectes rellevants com l’increment del transport públic, la millora de la mobilitat, la generació de nous llocs de treball o l’augment del nombre d’escoles bressol.

VinyaRock 2007: La maldición de Villarrobledo

Lluvia, Rock & Roll y miles de personas acampando acabó resultando una apuesta arriesgada para los tres días de Festival de Arte Nativo en Benicàssim. El público no defraudó a la decimosegunda edición del ViñaRock, cuyo nombre proviene de Villarrobledo, ilustre ubicación albaceteña del festival. Su espíritu permaneció entre los asistentes y en las instalaciones, pero sobretodo durante los fugaces apagones por todo el recinto, con los cánticos de la hinchada aclamando a su antiguo amigo…Villarrobledo! Villarrobledo!

Sólo llegar a Castellón ya se podía notar el éxodo popular, la autopista llena de coches y los trenes a rebosar. El Ayuntamiento de Benicàssim había habilitado tres campings, los dos pequeños (La Pastora / Morera) junto al recinto y el principal (Bonet) a dos kilómetros pero con más equipamientos. Los menores se ocuparon de inmediato, sobrepasando su capacidad, mientras que Bonet se organizó correctamente. Paralelamente había mucha gente que no pudo comprar la entrada con camping incluido, sólo les quedaba ir a campings privados o embarcarse en la peligrosa aventura de la acampada libre. El tema del camping es importante por lo que se avecinaba pero también por ser la esencia festival, ya que el ViñaRock no seria lo mismo sin el ambiente que se respira en las tiendas. A parte de olores diversos, podían encontrarse a personas unidas por la música, vecinos que se convierten en compañeros y una alegría desbordada. Los conciertos empezaban alrededor de las cinco de la tarde, los más entusiastas hacían pleno permaneciendo hasta diez horas seguidas aclamando a sus ídolos. El cartel, sobresaliente como cada año, aseguraba espectáculo con cuarenta grupos y cuatro escenarios para todos los gustos (Matarile-Rock, Senheiner-HipHoP, NewRock-HeavyMetal i Republica-Rumba).

El pistoletazo de salida se produjo el viernes 27, con Manu Chao (se podían ver pintadas por el recinto apodando al músico hispano-francés Manu Duchao), el solemne Rosendo y los incansables Barón Rojo como cabezas de cartel. La lluvia amenazaba suavemente, hasta era agradable para superar el calor de la multitud, sin suponer ningún problema mayor para el público.

La jornada del sábado 28 quedará grabada en la mente de todos los asistentes. Lo que parecía un amanecer agradable se transformó en una mañana triste y nublosa, los antiguos caminos avivados por comerciantes de collares y bocadillos acabaron siendo ríos de barro encharcados. La tarde transcurrió lloviendo sin descanso pero los grupos seguían tocando y los incondicionales bebiendo para “ahogarse” en sus penas. Al caer la noche llegó el diluvio universal que provocó apagones y la suspensión de conciertos tan esperados como Sociedad Alcohólica y los flamencos G5. Por otro lado el único grupo extranjero del festival, los metaleros Soulfly, protagonizó una puesta en escena estelar, jugándose el físico bajo la lluvia y con los focos enfocando a un público verdaderamente entregado pero empapado. A partir de aquí, el drama. El agua hasta los tobillos y la acampada libre, un caos. Sorprendían las numerosas tiendas-isla (completamente rodeadas de barro y agua), con sus ocupantes a la intemperie. Los afortunados durmiendo en los coches y los de la RENFE en el polideportivo local o en los cajeros. Los campings oficiales tuvieron mejor suerte pero no se salvaron de las riadas y de alguna que otra tienda inundada. Destacar que la organización ha comunicado que cambiará el nombre de su escenario más emblemático, Matarile, por el de 2007 en honor al público.
Finalmente, la maldición de Villarrobledo perdonó al público que tanto le había dado, alejando las nubes para que saliese un Sol realmente merecido. El domingo fue un día pletórico, el público tenía ansias de música y la organización respondió alargando el horario con las actuaciones suspendidas del sábado. Esta vez, los precavidos fueron los perjudicados al quedar atrapados entre los jerséis, los chubasqueros y las bolsas de plástico en los calcetines. The Locos (el nuevo Ska-p), Macaco (la mezcla intensa de estilos), Reincidentes (el rock de siempre), Fermín Muguruza (reagee en euskera), S.A (el concierto más multitudinario), Ojos de Brujo (mestizaje por excelencia), Boicot (con su inigualable Cualquier día) y Los Delincuentes (flamenco-rumba pegadizo y alegre) completaron un cartel de lujo que dejó satisfecho al público.

La lluvia no detuvo la fiesta y las ganas de los fieles viñarockeros, la música brilló con todo su esplendor entre las tinieblas de truenos y relámpagos.

Comentari del llibre Àfricas, Bru Rovira (RBA, 2006)

Mirades perdudes

ÀFRICA
El germà lleig i malalt d’occident, el contenidor de les barbaritats colonials on s’expropiaven els països en nom de Déu i del progrés per després abandonar-los atorgant el poder a la facció amiga i provocant guerres ètniques. Crua realitat, però certa i oblidada. Irreparable? L’egoisme capitalista no té solució..Àfrica la mereix.

Bru Rovira, és l’aventurer curiós que s’aproxima a la misèria sense menysprear-la, intentant ajudar als desvalguts amb la seva presència però sense la pena inútil, trencant la rutina amb uns reportatges extraordinaris que, si més no, ens acosten al “Nou Sudan”, al nen somalí violat, a les armes sense control de Monrovia o a l’infern de Nyamata.

Fa pocs mesos ens va deixar el mestre Ryszard Kapuscinsky, el reporter per excel·lència del s.XX que va endinsar-se a la nova África, ”la d’homes i dones que comencen a sentir-se ells mateixos...però que els resulta odiós ser tractats com objectes”. Bru Rovira manté l’esperit del polonès, fins i tot sembla que comparteixin el mateix destí; els dos han vist de prop com funciona la guerra a Sudan, amb les matances del govern islàmic de Jartum, els guerrillers de la SPLA o les milícies de nens soldat. Tots estan dins del mateix paquet. Però encara existeix un altre nexe carregat de simbolisme; Bru coneix a Sango, l’Emperador d’Atomic Music. Kapuscinsky va descobrir al món el dictador Haile Salassiese, l’Emperador.

Atomic Music és el grup amb qui Bru Rovira viatja per Sud Sudan, fan una gira pagada per la OMS on es promociona la vacunació contra el poliol i la prevenció del SIDA. Es defineixen com un grup d’amics que no es mouen pels diners, constantment beuen cervesa i fumen herba. Sango creu en un model propi de planificació familiar i de plans de jubilació, la “teoria del cocotero”, basada en la dona com a cartilla d’estalvi africana. Són joves i despreocupats, estant contents amb la vida que porten però amaguen el terror que tots han viscut com a refugiats. Amb la seva música animen a les persones que no van poder tenir cap oportunitat i a la vegada s’ajuden a si mateixos. És una espècie de teràpia que els fa guanyar diversió però on han de conviure amb els records.

El crit de guerra de José Martí Gómez, “Una nueva ciudad, una nueva aventura, siempre en busca de la notícia”, demostra l’actitud que ha de tenir el bon reporter: una curiositat insaciable per recórrer tots els llocs on la notícia es vol tapar o no interessa. Però en el context en que es produeix a Yaoundé, es canvien totalment els termes de l’enunciat. El fotògraf freelance Juan Carlos considera que Hélène, un dels malalts de SIDA amb qui parlen, no és mediàtica. Bru no comprèn la posició del seu company i aquest li respon amb el crit de guerra de José Martí Gómez. És trist que la mateixa frase serveixi per proclamar els valors periodístics i per defensar la utilització dels desgraciats com a remat informatiu.

El país dels mil turons, Ruanda, era un paratge extraordinari abans de les guerres de matxets i el llenguatge dels morts. Hutus i tutsis, per por a ser exterminats o explotats, s’han anat intercanviant el poder exercint el genocidi. L’antropòloga Clea Koff (El lenguaje de los huesos, Ediciones Martínez-Roca) ha estudiat el mètode d’extermini de les matances de Ruanda; els tallaven els tendons d’Aquil·les perquè no poguessin fugir i així rematar-los cruelment. Mostra com havia de viure la població refugiada en constant migració, lligant les claus a una corda envoltant la cintura. Potser ho feien per no perdre l’esperança de tornar a casa però també els servia per reduir la sensació de gana. Ull per ull, dent per dent, totes les guerres civils tenen el mateix final però la diferència és que les africanes van ser ocasionades per les imposicions occidentals i catòliques de la diferència ètnica. Abans de l’imperialisme de la 1a Guerra Mundial, hutus i tutsis vivien en pau; després els vam robar els recursos i ensenyar a matar venent-los les armes.

Béatrice és una noia ruandesa que va marxar als quinze anys a Brucel·les fugint del genocidi. Bru Rovira veu en el seu rostre a la nena de Nyamata que té fotografiada a l’estudi, aquell personeta sense mirada que reflectia el dolor sense sentit dels banys de sang. Es coneixen a Camerun i a partir d’aquí estableixen una relació de correspondència on es sinceren mútuament. Al tractar-se de records tant significatius, (Béatrice: Todos murieron menos mamá - Bru: Ruanda es mi trauma), Béatrice es sent millor explicant-los a un desconegut. Li va bé treure de dins el dolor acumulat però a la vegada sap que no ho podrà oblidar mai, com tampoc sabrà que els va passar als seus familiars. Es pot observar que els dos es tenen afecte des de la distància, fet que els permet exterioritzar les seves inseguretats, els forats negres. Béatrice comença a refer la seva vida, es casa i l’elogien a la feina, tots creuen que posseeix una enciclopèdia de la vida però, en realitat, al cap només i té soroll.

Entrevista a Enric Sòria Parra

Poeta, escriptor, periodista, traductor i professor de la FCC Blanquerna.
Ha estudiat Història, Filologia Catalana i Egipci Antic a la Universitat de València. Entre els llibres que ha publicat destaquen “Mirall de miratges” (1981), “La lentitud del mar” (2004) i “Compàs d’espera” (1993), on s’inclou la seva “Oda a València” i tracta el tema de la ciutat.

“València és la ciutat on he viscut les experiències essencials”

- Normalment tracta temes quotidians, que poden viure els lectors.
Sens dubte. Als poemes parla una veu que podria ser jo mateix i que parla de coses que em poden passar a mi. De vegades, no és tan clar que el jo poètic sigui jo perquè les mateixes paraules ho fan molt difícil. Les paraules no som nosaltres mateixos però si que són coses, situacions, sensacions i pensaments que podria tindre algú com jo i que, per tant, no estan allunyats de la majoria de la gent.

- Vostè va néixer a València, va venir a Barcelona. Ha patit la influència de les dues ciutats?
De fet, quan es menciona de manera explícita una ciutat als meus poemes, sempre és València. Podria no ser-ho, perquè en alguna ocasió es parla de “la ciutat”, però en general, és València perquè és la ciutat on he viscut les experiències essencials. Em fascinava en algunes coses i m’irritava profundament en unes altres, però com t’irriten els pares o t’irrita la gent que t’estimes, és una relació bastant apassionada amb la meva ciutat i això s’ha reflectit en els poemes. Amb Barcelona tinc una relació més distanciada i també, si es vol, més agradable, justament per la distància. Jo vaig venir a treballar i estic bé… però no em sento tan implicat. I et fa certa gràcia, però és una altra actitud, és diferent. És una mirada com més de lluny, potser més adulta, ja que la visió que encara tinc sobre València, bàsicament, és la fascinació d’un adolescent.

- Perquè una oda i perquè a València?
Era València perquè jo era allà. I una oda perquè era una manera de fer un poema llarg i encomiàstic. Es fan odes a les coses que estan bé i això permetia una lectura irònica, a més és un recurs molt utilitzat. De la mateixa manera que Maragall i Verdagué van fer odes a Barcelona, Valéncia també té una tradició d’odes; jo m’hi afegia d’una manera una mica irònica, una mica diferent, dient-ne de tots els colors.

- Algunes de les seves obres han estat traduïdes al castellà. Creu que aquest procès deteriora el missatge de l’obra original?
Això de la traducció és un misteri. Jo també vaig traduir Kafka...com ho pots fer, per escriure el mateix però des d’un altre idioma. Inevitablement, l’has de modificar perquè certes coses ja no encaixen bé. Per exemple, un poema amb rima és un trencaclosques impressionant, i de vegades això surt bé i de vegades no. En el meu cas, vaig tenir la sort que el traductor, Carlos Marzal, es va convertir en amic meu i era molt bon poeta. Vaig veure que sabia el que jo volia dir i a on volia anar a parar. És un avantatge molt gran perquè el fons del poema te’l respecta sempre.

- A l’hora d’escriure un poema, segueix alguna mètode en concret?
Hi ha molts trucs i hi ha qui els segueix, però jo no acostumo a utilitzar-los. Sembla una idea molt cursi i molt idíl·lica parlar d’inspiració a aquestes altures, però és cert que a vegades, la idea o el vers apareixen sense buscar-los. De tant en tant, tens una idea i et dius “això podria funcionar, això podria servir, això ho vull dir”; i a partir d’aquí, això que t’ha vingut al cap t’orienta i t’indica una direcció. Per a mi, els poemes tenen molta investigació al darrere. Jo no sé exactament el que vull dir, però vaig profunditzant fins que ho trobo. És una mica seguir la idea que expressava molt bé Francisco Brines, “un poema té molt d’investigació i si aquest és bo, al final trobem la resolució”. És com un problema matemàtic, al final arribem a aquella cosa que no sabíem, que estem buscant i que, d’alguna forma, ens respon.

- Com valora la situació de la poesia en el panorama cultural actual?
Molt popular no és. En realitat, a la poesia li ha passat una mica com a altres àmbits de l’art modern, com la pintura i la música culta. S’han especialitzat tant i s’han fet tan sofisticades que el lector tarda molt a entrar-hi, a saber de què va tot allò. Després, resulta que pot ser-li molt interessant, però fan falta moltes ganes i el posar-s’hi. Això ha fet que hagi perdut el públic ocasional. Aquest tipus de públic encara existeix en el cine, en la novel·la: ho compres, ho mires i això pot ser popular. La poesia no va així, s’ha tornat molt tancada pel públic i en ella mateixa. En canvi té la vessant de la poesia recitada, que la gent va a veure com a espectacle, però com a lectura no és tan consumida. De tota manera, té un públic molt fix i això no sé si és bo, ja que és un públic molt expert i que demana coses molt sofisticades. És un peix que es mossega la cua.

- La poesia serà present a la Fira de Frankfurt?
Sí, però la Fira de Frankfurt és una fira comercial, un mercat, i si portem allà molts poetes tampoc sabrem molt bé el que hi fan. Ja hem assumit que tenim pocs lectors i això és una feina que com a negoci no és gaire rendible. Jo crec que a la fira s’ha d’insistir més per a un panorama més general i s’ha de portar persones amb més possibilitats d’èxit.

- Per tant, diríem que el poeta no lliga amb la multitud?
De moment no, però va haver-hi un temps en que sí. Com va dir un sociòleg amic meu, “les coses importants es deien en vers”. Abans els poetes tenien molt text dins la literatura, però això ara no és així i és molt difícil que torni a ser-ho tal com van les coses; llevat d’aquestes subseccions de la poesia, com és la cançó, que encara funciona. En certa manera és normal, la poesia és molt minoritària. A mi tot això m’és bastant igual, perquè el que m’agrada és que els lectors que em llegeixen, siguin pocs o molts, s’interessin. El que seria més trist és que no trobés lectors perquè podria voler dir que és un desastre. Però, des del moment que sí que n’hi ha ja està justificat, i si en són molts doncs millor, però també pot passar que alguns dels lectors no sàpiguen el que estan llegint o s’hagin equivocat de lectura,. Si els que tens els hi agrada, ja està.

- Quin consell donaria als que encara no són lectors de poesia?
Això és com tot, només es crea afició tastant-ho. A més, quan ho proves has de perseverar fins que trobis alguna cosa que t’agradi, perquè el que no val la pena és fer una cosa com si fossis a classe, llegir una cosa perquè està bé i t’ha d’agradar. Per exemple, a mi la poesia em va començar a interessar perquè vaig llegir llibres que em van agradar. En el meu cas van ser uns, però cadascú té els seus gustos. I com es pot trobar un llibre de poemes que t’agradi? Doncs mirant, la manera més barata de fer això és anar fullejant en una biblioteca o en una llibreria. També hi ha el boca-orella, que també està bé, perquè llançar-se a cegues a la poesia pot ser contraproduent ja que pots trobar coses que no t’interessin i, aleshores, l’efecte de l’afició no es crea.

- El fet que la seva producció sigui dual, fa que l’Enric Sòria poeta i el periodista es confonguin?
No ho sé, però en qualsevol cas, no seria cap cosa rara. Hi ha molta gent que es dedica a les dues coses i fins i tot a més. Jo crec que hi ha alguna cosa en comú, per exemple la forma de sintetitzar que exigeixen les dues disciplines. El periodisme no és només fer un reportatge de sis planes, és fer un breu, una columna, és comptar amb un espai limitat i arribar a crear un efecte amb una certa economia de mitjans, perquè no tens més espai. I els poetes, a la seva manera, també tenen aquesta tasca. Jo de vegades dic que l’articulet curt que escric setmanalment, que són 3500 caràcters, és com un sonet. En un sonet has de fer catorze versos i ni un més, aquí has de fer aquests caràcters i explicar una història amb un plantejament, un nus i un desenllaç. No tens més espai perquè estàs limitat, i amb això fas el que pots.

- Què opina de la situació de TV3 a València?
Ui, això és un drama llarg. Ara ha sortit a la llum pública perquè han dit que ho volien tallar definitivament, però això ja fa temps que es fa. Al poble on viu el meu pare, abans es veia TV3 perfectament i fa un any i mig es va deixar de veure. En altres llocs això ha anat passant gradualment i ara han volgut rematar-la quan ha sortit el tema. Però és una putada, això ho veia gent perquè TV3 s’entén. En canvi, Canal 9 és un desastre. A més, és molt manipuladora. M’agradaria que a Catalunya, es veiessin els noticiaris de Canal 9 perquè, al seu costat, TV3 és una meravella d’imparcialitat i de correcció. Els periodistes d’allà protesten perquè ells estan obligats a fer això, però es queden protestant i prou, perquè això és el que hi ha. En part, molesta que TV3 es vegi allà per diverses raons, i una és que des d’allà no controles TV3 i no surten a la foto tan afavorits com voldrien. Després hi ha un problema més petit, de publicitat i economia per la competència, però el problema real és que això no ho controlen.

- I la relació amb el tema de Comunitat Valenciana o Pais Valencià?
Això és igual! Qui li diguin com vulguin. Si li volen dir comunitat que li diguin, és el nom oficial…a mi això m’és indiferent. Ens agrada molt discutir per tonteries, tenim molt costum. Però l’important és que la gent vol veure un canal de televisió que es fa en el seu idioma. A més, molta gent veia TV3, no per raons ideològiques, sinó perquè feien pel·lícules, transmetien el futbol… doncs com aquí! Hi havia molta gent que ho gaudia, i aquesta gent es queda sense res. No és una mesura molt popular, el que passa és que ho han fet quan ja la veia molt poca gent. Si ho haguessin fet fa uns quants anys, que tenia molta més cobertura, hauria alçat més polèmica. Al cap i a la fi, sempre es treure alguna cosa a la gent.

Independentisme d’esquerres i combatent

Estat Català

Seu Nacional: C/ D'en Bot, núm. 7,

Principal / CP: 08002 - Barcelona

Tel: 933012807 / NIF.G59716852

http://www.estat-catala.cat/

Estat Català és un partit polític sense representació parlamentària. Cal puntualitzar que prefereixen aquest denominatiu en comptes del generalitzat “partit minoritari”, ja que no reflecteix objectivament la seva situació.

Es defineixen com un partit independentista i d’esquerres que està en contra de “qualsevol tipus d’opressió, ja sigui política, social, laboral, econòmica, personal o d’origen”. Els punts centrals d’aquest independentisme són el reconeixement dels Països Catalans amb la conseqüent unitat territorial i la lluita pel català com a única llengua oficial. D’altra banda, es consideren d’esquerres per mantenir-se en contra de la globalització econòmica i del liberalisme, afirmant que el capitalisme és el principal causant dels desequilibris entre el nord i el sud, de l’explotació i de l’empobriment progressiu de la classe treballadora i de les classes populars. Pel que fa als sectors estratègics (ensenyament, sanitat, transport...), tant de moda en temps estatutaris, pensen que han de trobar-se en mans del sector públic perquè les classes populars se’n puguin beneficiar.

Destaca la seva col·laboració amb partits polítics de caràcter independentista. “Som solidaris, en la lluita pel alliberament, dels pobles oprimits d’arreu del món”. A la pàgina web es poden trobar enllaços amb organitzacions polítiques de Catalunya, Euskadi, Irlanda, Escòcia, Sardenya, Sàhara o Kurdistan. Els eslògans i enunciats de les darreres campanyes poden guiar-nos alhora de determinar el seu esperit nacional. Es declaren defensors de la terra i de les relacions entre pobles sense estat; en contra de la constitució, la repressió i les guerres imperialistes; a favor de la memòria dels patriotes i d’una Europa dels treballadors, les persones i els pobles lliures.

Estat Català no és un partit qualsevol tot i els escassos resultats electorals de l’actualitat. Fundat el 18 de juliol de 1922, és el partit més antic de Catalunya en actiu i el tercer partit nacionalista més antic d’Europa per darrere del Sinn Fein i del Partit Nacionalista Basc (PNV). El seu impulsor va ser Francesc Macià, que inspirat per un nacionalisme combatiu va aglutinar elements de la FDN (Federació Democràtica Nacionalista) per formar-lo. En aquell moment, Estat Català era l’alternativa per als militants del CADCI (Centre Autonomista de Dependents del Comerç i la Indústria), la Unió Catalanista i la Joventut Nacionalista. Però el 1933, amb la mort de Francesc Macià, es produeix una dicotomia en el si d'Estat Català. Relegat al protagonisme d’Esquerra Republicana de Catalunya, d’una banda trobem els elements radicalment separatistes i de plantejaments interclassistes, dirigits per Josep Casals i Ramon Arrufat, que constituiran el Partit Nacionalista Català (PNC); i de l’altra Jaume Compte, amb avançats plantejaments d’alliberament nacional i de classe, que crearà Estat Català-Partit Proletari que dos anys més tard es transformarà en el Partit Català Proletari i posteriorment s’integrarà al Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC). Un tercer sector es mantindrà fidel a la línia política representada per Francesc Macià, i Miquel Badia, l'heroi de Garraf, esdevé el líder de les joventuts (JEREC).

Després de repassar la història política d’Estat Català és important remarcar-ne l’esperit insurreccional, ja que durant la dictadura de Primo de Rivera va ser considerat il·legal. L’any 1925, la suborganització secreta i paramilitar Bandera Negra va protagonitzar diversos atemptats, com l’intent d’assessinar Alfons XII. L’any següent, membres de la banda armada van organitzar l’Exèrcit Català per intentar la invasió de Catalunya des de territori francès. Aquesta acció es coneix com Els Fets de Prats de Molló, localitat de la Catalunya nord on estava ubicat el Comandament General de l’Exèrcit Català. Paral·lelament es van internacionalitzar les aspiracions independentistes de Catalunya a través de la premsa.

Amb l’arribada de la transició democràtica Estat Català va recuperar la legalitat política al inscriure’s al Registre d’Associacions Polítiques (16 de setembre de 1977), però des d’aquest moment ja no va tenir el recolzament popular anterior.

- Generals 1979: 6.328 vots (0,22%)

- Autonòmiques 1999: 1.774 vots (0,06%)

- Generals 2000: 2.321 vots (0,07%)

- Autonòmiques 2003: 1.890 vots (0,06%)

- Municipals 2003 (Barcelona – Jordi Miró): 582 vots (0,08%)

- Europees 2004: 2.594 vots (0,02%):

Catalunya: 1.540 vots (0,07%)

Comunitat Valenciana: 86 vots (0,01%)

Balears: 48 vots (0,02%)

Encara no han designat el candidat per les pròximes eleccions municipals a Barcelona, però es presentaran a totes les circumscripcions com el 2003.

Jose Antonio Marina: Diàleg i respecte com a forma de vida

Jose Antonio Marina, nascut a Toledo l’últim any de la guerra civil, és catedràtic de filosofia per la Universitat Complutense de Madrid, Doctor Honoris Causa per la Universitat Politècnica de Valencia, Premi Nacional d’assaig, conferenciant i floricultor. Ha publicat recentment Anatomía del miedo: Un tratado sobre la valentía (Anagrama, 2006), obra directament relacionada amb el tractament de la por en els mitjans de comunicació, tema central des les XIII Jornades de Comunicació Blanquerna. Ferran Sáez, moderador del debat, ha presentat el convidat com a “intel·lectual que ha connectat amb un lector que abans no gosava acostar-se a la filosofia”, destacant un simil amb Kant, els dos van començar a escriure tard. Just després, Marina responia irònicament “fui un viejo prodigio”.

Jose Antonio Marina ha rellevat el moderador aixecant-se per anar al pupitre i fer la conferència dret mentre afirmava que sempre s’ha sentit professor. Ha començat reivindicant l’estudi de la intel·ligència en els seus punts brillants, les coses noves, ja que la societat no pot conformar-se a posar un sostre als seus coneixements. D’altra banda destacava la fragmentació de la intel·ligència, on els sentiments tenen una gran importància.

Hi ha dos sentiments amb funció comunicativa, la por i la fúria. La por és una emoció que ens adverteix d’un perill i posa en marxa diferents mecanismes comuns en totes les formes de vida animal: la fugida (conill), atac (toro), immobilitat (escarabat) i conductes de submissió (gos). Els homes també els utilitzem tots però sobretot la submissió, com en els casos de violència domèstica. Hem d’aprendre a fer una educació afectiva de la por per acabar amb la por paralitzadora a dir que no, el temor a no defraudar o la por a que et tornin alguna cosa (fins i tot els diners). Els grans problemes arriben amb l’aprofitament de la por. El poder propicia l’existència de mecanismes per provocar por i la família, la política, la religió i el món laboral compleixen les màximes següents: 1.) Té poder qui pot fer por 2.) Donar recompenses possibilita poder i respecte 3.) Canviar creences atorga poder.

Els mecanismes per provocar por fan que una societat accepti el que convingui, mitjançant l’amenaça, minant la confiança de l’altre o amb les impotències adquirides. Marina afirma que hem de subratllar les potencialitats en comptes de convèncer als altres de la seva inutilitat, d’aquesta manera aconseguim joves porucs, submisos i incapaços de determinar el seu futur. Un dada rellevant, el 80% dels universitaris volen ser funcionaris. Un causa d’aquesta desorientació és el constant rebuig a la novetat generalitzat a Espanya durant “la epoca miedosa”, on les coses noves es percebien com a perilloses al canviar l’ús antic. Al s.XXI tenim por a la globalització, amb la sensació que hem de “fugir als refugis”. Aïllar a l’altre, com en l’assetjament escolar, és un altre mecanisme per fer por on la soledat es converteix en un element imprescindible. La utilització política del terror fa que les persones es tornin individus sense opinió; la Revolució Francesa, el poder de la religió o els règims dictatorials en són clars exemples.

També proposa un mostrari de les pors, amb les patològiques, les irracionals (rentar-se cinc cops les mans abans de menjar), les fòbies o els atacs de pànic, afegint que són fàcils de superar si ens identifiquem amb les nostres pròpies pors. Finalment ha volgut remarcar la invenció d’un nou mecanisme, la valentia, exclusiu de l’ésser humà, “faré tal cosa tot i la por que em transmet”. Dóna origen a la vida moral de la humanitat, els sentiments són diferents segons les cultures però totes pensen, com deia Nietsche, que la valentia és positiva.

El periodisme, on la llibertat és difícil per la pressió dels grups de comunicació encara que existeixi un compromís amb la societat, la valentia periodística és un mecanisme primordial.

Habitat – Grup Figueras: herència i ambició

El passat 15 de febrer podíem llegir als mitjans que s’iniciava el judici per la mort de cinc obrers al districte tecnològic 22@, l’empresa involucrada és Habitat i el seu director, Bruno Figueras, va ser citat a declarar. Aquest va afirmar que contracta als “millors professionals, a més d’haver rebut un premi de seguretat per part de Mar Serna, actual consellera de Treball”. Paral•lelament, la companyia afirma en la seva web que pot “esquivar el perill de la subcontractació ja que posseeix una constructora pròpia”, però a la pràctica veiem que hi contacta habitualment, com en les malaurades però obres del modern 22@.
També sostenen que poden “optimitzar al màxim el procés d’edificació aconseguint uns costos menors sense alterar la qualitat del producte resultant”. Un dels responsables del grup de Josep Maria Figueres afirmava amb cinisme, “Nosaltres fem blocs el més barat possible i sense fer cap cessió i cap equipament, perquè tenim una Administració que no ens ho exigeix” (Les barcelones de Porcioles, Maria Dolors Genovès – Edicions Proa). Podem observar la semblança entre els dos enunciats, el segon en època franquista i l’actual, que ha d’assegurar un habitatge digne i en bones condicions al tractar-se d’una etapa democràtica.

Josep Maria Figueras fou un dels constructors més influents de la Gran Barcelona dels anys seixanta. Eren temps de porciolisme, el darrer alcalde franquista de la ciutat, on per fer front al barraquisme i a la demanda migratòria es va impulsar una política “desarrollista” basada en la construcció. La ciutat comtal s’havia quedat petita i el negoci es va traslladar a l’actual àrea metropolitana; Sant Adrià del Besòs, Badalona, Cornellà, l’Hospitalet i Santa Coloma de Gramenet. D’alguna manera s’havia de repartir el sòl (com va fer Von Bismarck a la Conferència de Berlín amb l’Àfrica colonial), i Porcioles va confiar en Josep Maria Figueras, un jove adinerat i emprenedor que no tardaria a fer-se amb el control d’unes quaranta immobiliàries diferents.
En aquest precís moment comença l’era Figueres, sorgida el 1953 de la relació amb Josep Ildefons Suñol (curiosament, un dels projectes de Figueras va ser el barri de Sant Ildefons, a Cornellà). Van crear Fisu, professionalitzant la gestió amb una línia per la vivenda modesta -Norma-, i una altra per habitatges de més cost, -Habitat-. Josep Maria Figueras era un empresari atípic: fundador del Centre d’Estudis d’Història Contemporània, impulsor de construccions emblemàtiques com l’edifici Trade o les vivendes de Les Escales Park i president de la Cambra de Comerç de Barcelona. Era amic del president Tarradellas. No es definia com a franquista però es beneficiava del règim.

El 1994 Josep Maria Figueras va morir deixant una vida marcada per l’èxit, i el seu fill Bruno va fer-se càrrec de l’empresa on Suñol, de vuitanta anys i solter, exercia de president honorífic. Bruno Figueras Costa, barceloní de cinquanta-un anys, és llicenciat en Ciències Econòmiques i Empresarials per la UB i Master Bussines Adimnistration per la universitat de Stanford, USA. També és el vicepresident de l’Associació de Promotors Constructors d’Edificis de Barcelona (APCE), president de Construmat des de 2001 i forma part del Consell d’Administració de la Fira de Barcelona. Seguint el model benestant del seu pare, Bruno és membre del Patronat de la Fundació Museu d’Art Contemporani de Barcelona (MACBA), membre del Patronat Fundació Conservatori del Liceu i Cònsol Honorari d’Australia.

L’empresa fundada per Figueras i Suñol ha passat a convertir-se en Habitat Grup Empresarial, un holding que engloba Habitat Immobiliària (formada per vuitanta-dos professionals en l’àmbit comercial, jurídic, tècnic, administratiu i financer, i quatre-cents empleats en les diferents obres i promocions), Habitat Hotels (amb quatre hotels en propietat, cinc en construcció i cinc-cents empleats), Empordà Golf Club i Habitat Patrimoni (fons d’inversió immobiliari).
Pel que fa a la seva activitat empresarial cal apuntar que ha obert el seu capital, renunciant al 45% per poder comprar Ferrovial Inmobiliaria, empresa amb una cartera de sol de 1,5 milions de metres quadrats i que factura quatre vegades més. Ha estat una operació complicada i poc freqüent en les empreses familiars catalanes, que generalment prefereixen imperis petits per ser-ne els totals propietaris. Actualment es plantegen sortir a Borsa i entrar al mercat residencial de Xile, Equador, Argentina, Mèxic, Hongria i Xina.

Reflexions arran de l'article "Dos muertos sin notícia" (Gregorio Morán - La Vanguardia - 17/2/07)

De primer, mort i de segon negligència

Ens trobem en un moment on la mort ha deixat de tenir la importància que tenia al passat; cada cop hi ha més defuncions i només es destaquen les de personatges reconeguts o les de persones “anònimes” però amb circumstàncies inusuals. En aquest cas, la mort de dos obrers és notícia quan es produeix una negligència o passa en condicions sospitoses. Ara bé, el dubte sorgeix quan davant la repetició d’un fet s’incideix en atorgar-li la condició de notícia, llavors es converteix en notícia perquè no és la primera vegada que succeeix. Si no hi hagués tants problemes amb la seguretat en la construcció, la mort puntual d’un obrer sí que seria notícia.

Els morts de la discòrdia

La mort de dos obrers a causa d’una clara negligència de la constructora ha de ser publicada, però la dimensió que se li ha de donar és subjectiva. Hi ha molts tipus de negligències i segons el grau d’aquestes la notícia és mereix més o menys espai; però dos obrers morts per culpa d’un error són víctimes i no gent amb falta d’atenció. En qualsevol cas, la mort de dos obrers tampoc hauria de ser un tema de debat amb diversos articles d’opinió. És evident que s’ha de dedicar com a mínim un breu i fins i tot un article a les pàgines de successos, però no podem caure en el parany de convertir-lo en un tema social només quan es mor un obrer. Hauríem de fer una reflexió prèvia sobre la seguretat dels obrers.

El rei del totxo VS Esclaus indefensos

Abans de tot, m’agradaria comunicar la meva admiració respecte l’esplèndid article de Gregorio Morán, carregat de veritats com a punys. És ben sabut el caos que envolta el món de la construcció i la immigració, dos fets antagònics però amb una gran dependència. Els rics i els pobres, els legals i els il·legals, però tots humans. La mort negligent de dos obrers pakistanesos en una construcció barcelonina ha tingut un escàs ressò mediàtic. Algú ha tapat aquestes morts o realment no interessen perquè eren “simples pakistanesos”? No ho sabem, però segur que molts ciutadans voldrien estar-ne al corrent. No ens hem d’oblidar que les empreses de subcontractacions sempre troben noves víctimes, mentre que les famílies dependents del sou del pare signen la seva sentència. Potser seria hora de plantejar-se aquest “eficaç” funcionament dels sistema capitalista, que encara aïlla més els diferents grups socials.

Comentari del pròleg i el fragment "El silencio del becario" del llibre "Mentiras" de Xavier Mas-de-Xaxàs

Questions existencials

El periodisme és el millor ofici del món.

Com a estudiant de periodisme i, si tot va bé, futur professional del sector, crec en aquesta màxima com en un lema. Qualsevol acte que un individu emprengui per dedicació s’ha de viure amb passió, defensar-lo davant dels obstacles i , sobretot, estimar-lo. El periodisme és un treball singular on cada “jornada laboral” es planteja d’una manera diferent, i a més requereix una eficiència constant per mantenir el grau de compromís i responsabilitat. No està per sobre dels altres, en la visió elitista, però tracta temàtiques importants, guiades per l’actualitat, i produeix audiències. Les audiències són la mare dels ous, tot mitjà important tindrà una ideologia i manera de fer reconeguda, però la valoració i nombre de target es troba al principi de la llista.

Per tant, crec que el periodisme és una professió amb molta responsabilitat però amb un grau de satisfacció superior, et fa sentir útil en una dimensió tant impressionant com la industria mediàtica. No en el sentit sumptuós, sinó en la capacitat d’una formiga per canviar les coses en un món de gegants; amb veracitat i honestedat, però també confiança amb el públic davant les limitacions imposades.

El periodisme és la base del progrés social.

La història del progrés social entesa democràticament, ens diu que el periodisme (premsa, radio i televisió) ha tingut un paper rellevant en l’evolució de la societat. En els règims totalitaris sempre s’han eliminat o utilitzat els mitjans per persuadir la població cap a una determinada ideologia. És evident que el periodisme no és l’únic recurs del progrés social, també podríem apuntar a la política o la tecnologia, però sempre a jugat el rol d’indicador del desenvolupament, contribuint a la modernització social, adaptant-se a les circumstàncies i formant l’opinió pública. Una posició fonamental en la història del periodisme ha estat el paper de denúncia, mantenint-se al centre de la polaritat grups de poder-població. Casos com el Watergate no s’haurien pogut descobrir sense la tasca periodística de professionals compromesos amb la societat. D’altra banda, hi ha una creixent tendència que s’allunya de la independència dels mitjans, dirigits per grups mediàtics que controlen i sovint manipulen l’agenda-setting. El pròxim objectiu és redirigir el periodisme cap a la població i la llibertat.

El silenci del becari

És cert que a les facultats de periodisme es dedica més temps a ensenyar temàtiques concretes que a propugnar la moral i la ètica professional. Personalment, considero de vital importància la formació general de diferents àmbits ja que és un recurs per poder analitzar millor l’actualitat. Quan acaben la carrera, els periodistes tenen un cert grau d’especialització però l’experiència i els anys són els que guien la carrera d’un periodista cap un camp determinat. Tot i això també hauríem de prendre exemple de l’aposta americana del Comittee for Councerned Journalists, que proposa una guia de comportament, on la ètica periodística queda molt ben definida. A Espanya, ens limitem a atorgar uns coneixements comuns per després ser absorbits pels criteris de cada mitjà. En comptes d’existir uns valors compartits per tots els periodistes, els mitjans difuminen aquesta teoria per primar aquells que s’ajusten més al seu perfil, discriminant la “manera correcta” en favor dels objectius. Tot s’hi val i el fi justifica els mitjans, ja que són els mateixos mitjans els que tenen la paella pel mànec i el poder per eliminar el procés de verificació o no rectificar quan cal.

El viatge a la desinformació té la seva raó de ser en l’infoteniment. Els periodistes joves són envaïts per una dimensió mediàtica que els posa la por al cos, al veure la gran competència existent, i els empeny a actituds “d’ovella de ramat” on el més important és conservar la feina i no alterar l’ordre natural del mitjà (“Creo que salen bien preparados, pero es increíble lo poco que tardan en olvidarse de todo, en ser engullidos por el sistema”).

El periodisme de butaca està guanyant terreny al periodisme actiu. No interessa que els periodistes es contagiïn d’idees externes que puguin fer perillar el seu punt de vista. Els mitjans no són propensos a donar carta blanca als seus periodistes, els surt més a compte tenir-los asseguts i redactant més notícies breus però de menys contingut. Els becaris s’adonen que les redaccions no són com es pensaven, però a la vegada tenen la oportunitat “d’investigar aprofitant la infraestructura del mitjà”. Ja són dins el món i a partir d’aquest moment només depenen d’ells mateixos per guanyar-se les oportunitats.

Evolució de les eleccions deocràtiques a Barcelona

El llegat de Pasqual Maragall

L’ Ajuntament de Barcelona és una de las quatre administracions públiques amb responsabilitat política a la ciutat, junt amb l’Administració General de l’ Estat, la Generalitat de Catalunya, i la Diputació de Barcelona. Els orígens històrics de l’ajuntament són el Consell de Cent. Des del 1979 els seus responsables polítics són escollits per sufragi universal, amb eleccions celebrades cada quatre anys.

L’ Ajuntament de Barcelona compta amb una plantilla pròpia de 6.749 empleats directes. Destaquen la plantilla de la Guàrdia Urbana de Barcelona, amb 2.733 empleats, y el cos de servei d’extinció d’incendis, amb 699 empleats.

Els càrrecs polítics de l’Ajuntament de Barcelona (41 concejals) estan dividits en dues parts:

- La cúpula de l’ajuntament està formada per l’alcalde, cinc tinents d’alcalde (per ordre jeràrquic) i un portaveu. Juntament amb els concejals dels departaments, formen l’equip de govern (21 consejals).

- Els diferents departaments de governació (15 concejals): Cultura, Ocupació i Innovació, Educació, Relaciones Ciutadanes i Institucionals, Hisenda, Esports, Programa "Nous usos del temps a la ciutat", Serveis urbans y manteniment, Urbanisme, Seguretat, Joventut, Dona y Drets Civils, Ciutat del Coneixement, Benestar social, Salut Pública, Sou i Vivenda.

L’actual ajuntament de Barcelona està dirigit per una coalició entre el PSC-ERC-ICV i els concejals de l’oposició (CiU, PP):

• Partit dels Socialistes de Catalunya: 15 concejales.
• Convergència i Unió: 9 concejales.
• Partido Popular: 7 concejales.
• Esquerra Republicana de Catalunya: 5 concejales.
• Iniciativa per Catalunya Verds-EUiA: 5 concejales.
  

Comparativa de les eleccions municipals a Barcelona després de la transició democràtica espanyola: (1979 – 2003):

Hegemonia socialista

Fecha	25 mayo 2003		13 junio 1999		28 mayo 1995		26 mayo 1991		10 junio 1987		8 mayo 1983		8 abril 1979
Concepto	Total	%	Total	%	Total	%	Total	%	Total	%	Total	%	Total	%
Censo de electores	1.281.534	100,0	1.352.781	100,0	1.368.148	100,0	1.373.364	100,0	1.347.244	100,0	1.359.589	100,0	1.480.453	100,0
Participación	759.197	59,2	697.091	51,5	906.161	66,2	766.465	55,8	925.117	68,7	917.004	67,4	803.419	54,3
Abstención	522.337	40,8	655.690	48,5	461.987	33,8	606.899	44,2	422.127	31,3	442.585	32,6	677.034	45,7
Votos nulos	2.630	0,3	3.035	0,4	2.110	0,2	2.208	0,3	7.240	0,8	15.076	1,6	2.991	0,4
Votos en blanco	12.679	1,7	13.130	1,9	8.236	0,9	6.991	0,9	6.879	0,7	3.857	0,4	2.547	0,3
Votos a candidaturas	743.888	98,3	680.926	98,1	xxx	xxx	xxx	xxx	xxx	xxx	xxx	xxx	xxx	xxx
Votos a PSC	254.223	33,6	313.623	45,2	347.449	38,3	328.195	42,8	400.280	43,3	413.034	45,0	272.512	33,9
Votos a CIU	162.010	21,4	150.518	21,7	276.141	30,5	260.447	34,0	325.463	35,2	247.161	27,0	148.806	18,5
Votos a PP	121.991	16,1	103.177	14,9	150.403	16,6	74.920	9,8	69.419	7,5	116.926	12,8	24.039	3,0
Votos a ERC	96.868	12,8	45.278	6,5	46.309	5,1	19.474	2,5	21.236	2,3	34.790	3,8	41.845	5,2
Votos a ICV*	91.286	12,1	43.999	6,3	68.838	7,6	48.982	6,4	47.406	5,1	62.420	6,8	151.288	18,8
Votos a otros**	17.183	2,3	23.842	3,4	6.675	0,7	25.248	3,3	47.194	5,1	23.740	2,6	159.391	19,8
Alcalde resultante	Joan Clos		Joan Clos		Pasqual Maragall		Pasqual Maragall		Pasqual Maragall		Pasqual Maragall		Narcís Serra

Wikipedia

(*) Els vots adjudicats a ICV en les eleccions de 1979 y 1983 corresponen als que va obtenir el PSUC.

(**) Partits que van obtenir vots, però no concejals:

1979: CC-UCD; MCC; PSAN; PTC; COM; DSCC; LCR.

1983: CDS; PCC; CLLP; PST; FE-JONS; PORE.

1987: CDS; LOC; PTC-UC; UCE; PSDC-EC; FE-JONS; AV-MEC; PH; PORE; UPR; PEC-VERDE; POSI.

1991: CDS; PCC; UCC-PED; AB; PST; BV; PE (PCE-ML); CRC; PORE; LV-H; AR; PASE.

1995: PIE; N; CDS; PC-NPS; PH; POR; PRT; AEC-EVE.

1999: PI; EUiA; N; PH; EV-GV; EC; LA FALANGE; UC-CDS; PEC; FEI.

2003: N; FE-LA; FALANGE; LI; EV; M; UADEP; EI; CDS; EV-AV,EV-EC; PHC; PXC; EC.

Una dada rellevant és el monopoli socialista en l’etapa democràtica de l’alcaldia. Narcís Serra (1 legislatura), Pasqual Maragall (4 legislatures), Joan Clos (2 legislatures) i Jordi Hereu (alcalde actual); tots del Partit dels Socialistes de Catalunya, han estat els quatre alcaldes de Barcelona entre el 1979 i el 2007.

Si observem l’evolució de les eleccions municipals a Barcelona des de l’any 1979 fins el 2003, podem adonar-nos de les irregularitats en els resultats. Sembla existir un “desencantament amb la democràcia”, ja que el cens electoral ha baixat en uns 200.000 vots des de les eleccions del 1979.

Les eleccions del 1999 es caracteritzen per haver registrat, globalment, uns resultats negatius; ostenten la participació més baixa i l’abstenció més alta de totes les eleccions. Una de les explicacions podria ser la falta de lideratge municipal de Joan Clos, després de l’adéu de Pasqual Maragall.

La participació ha anat minvant durant el temps. En les eleccions de 1979 estava al voltant dels 800.000 votants, en les eleccions posteriors del 1983 i 1987 va superar els 900.000 votants. Posteriorment va patir un descens sorprenent al arribar als 760.000 votants en les eleccions del 1991, però en les del 1995 va tornar a superar els 900.000 votants. En les eleccions del 1999 la participació va ser la més baixa de tota la història democràtica, i en les darreres del 2003 va recuperar els 760.000 votants del 1991.

L’abstenció més elevada va registrar-se en les eleccions del 1999 (fins a un 48,5 %). Seguidament trobem el 45 % d’abstenció en les eleccions del 1979 i 1993, i el 40 % en les del 2003. Les eleccions del 1983, 1987 i 1995 registren una abstenció d’un 30 %.

Finalment, cal destacar l’elevat nombre de vots en blanc i vots nuls en les eleccions de 1983 (la més alta amb un 2 %), 1999 i 2003. S’observa un creixement de la població que es decanta per aquesta opció, aferrant-se en l’eslògan “l’abstenció afavoreix la majoria”.

Els partits polítics amb representació s’han mantingut força homogenis en les eleccions municipals a Barcelona:

El Partit dels Socialistes de Catalunya (federat al PSOE) sempre a estat al capdavant, en els darrers anys a passat a dir-se PSC-Ciutadans pel canvi.

En el segon lloc trobem Convergència i Unió que mai ha obtingut el suport necessari per ocupar l’alcaldia. Cal apuntar que en les primeres eleccions només es presentava Convergència, ja que encara no s’havia federat amb Unió.

La tercera força política l’ocupa el Partit Popular, que només es va veure superat per Esquerra Republicana en les primeres eleccions del 1979. Durant els anys de la transició tenia el nom d’Alianza Popular.

Esquerra Republicana de Catalunya i Iniciativa per Catalunya-Verds han obtingut resultats semblants en les darreres eleccions del 2003 i 1999; en les eleccions de 1995, 1991 i 1987 ICV va superar àmpliament a ERC.

Finalment cal destacar el paper del Partit Socialista Unificat de Catalunya en les eleccions del 1979 i 1983; el PSUC va superar CiU en les primeres eleccions però en les següents va desinflar-se al baixar fins a la meitat de votants. Posteriorment va derivar a ICV.

Els partits minoritaris també han variat en les diferents legislatures. L’UCD, primer partit al govern després del franquisme, mai va obtenir consejals a l’ajuntament. En els anys de la transició van aparèixer nous partits al legalitzar-se moltes formacions polítiques, les opcions properes al franquisme van anar desapareixent però en les eleccions del 2003 i 1999 han augmentat la seva presència. En les darreres eleccions destaca l’aparició de nous partits reivindicatius de causes concretes, com el Partit Antitaurí o el Partit del Cannabis.

Districtes de Barcelona

Des de les segones eleccions democràtiques del 1984, Barcelona es divideix en 10 districtes. Cada Districte funciona como un organisme independent amb competències pròpies, és una mesura per descentralitzar el poder polític i acostar els ciutadans amb l’administració.

Els 10 districtes de Barcelona són Ciutat Vella, Eixample, Sants-Montjuïc, Les Corts, Sarrià-Sant Gervasi, Nou Barris, Gràcia, Horta-Guinardó, Sant Martí i Sant Andreu. Des de les darreres eleccions del 2003, el PSC-Ciutandans pel canvi governa a tots els districtes menys a Gràcia (ERC) i Horta-Guinardó (ICV).