Independentisme d’esquerres i combatent

Estat Català

Seu Nacional: C/ D'en Bot, núm. 7,

Principal / CP: 08002 - Barcelona

Tel: 933012807 / NIF.G59716852

http://www.estat-catala.cat/

Estat Català és un partit polític sense representació parlamentària. Cal puntualitzar que prefereixen aquest denominatiu en comptes del generalitzat “partit minoritari”, ja que no reflecteix objectivament la seva situació.

Es defineixen com un partit independentista i d’esquerres que està en contra de “qualsevol tipus d’opressió, ja sigui política, social, laboral, econòmica, personal o d’origen”. Els punts centrals d’aquest independentisme són el reconeixement dels Països Catalans amb la conseqüent unitat territorial i la lluita pel català com a única llengua oficial. D’altra banda, es consideren d’esquerres per mantenir-se en contra de la globalització econòmica i del liberalisme, afirmant que el capitalisme és el principal causant dels desequilibris entre el nord i el sud, de l’explotació i de l’empobriment progressiu de la classe treballadora i de les classes populars. Pel que fa als sectors estratègics (ensenyament, sanitat, transport...), tant de moda en temps estatutaris, pensen que han de trobar-se en mans del sector públic perquè les classes populars se’n puguin beneficiar.

Destaca la seva col·laboració amb partits polítics de caràcter independentista. “Som solidaris, en la lluita pel alliberament, dels pobles oprimits d’arreu del món”. A la pàgina web es poden trobar enllaços amb organitzacions polítiques de Catalunya, Euskadi, Irlanda, Escòcia, Sardenya, Sàhara o Kurdistan. Els eslògans i enunciats de les darreres campanyes poden guiar-nos alhora de determinar el seu esperit nacional. Es declaren defensors de la terra i de les relacions entre pobles sense estat; en contra de la constitució, la repressió i les guerres imperialistes; a favor de la memòria dels patriotes i d’una Europa dels treballadors, les persones i els pobles lliures.

Estat Català no és un partit qualsevol tot i els escassos resultats electorals de l’actualitat. Fundat el 18 de juliol de 1922, és el partit més antic de Catalunya en actiu i el tercer partit nacionalista més antic d’Europa per darrere del Sinn Fein i del Partit Nacionalista Basc (PNV). El seu impulsor va ser Francesc Macià, que inspirat per un nacionalisme combatiu va aglutinar elements de la FDN (Federació Democràtica Nacionalista) per formar-lo. En aquell moment, Estat Català era l’alternativa per als militants del CADCI (Centre Autonomista de Dependents del Comerç i la Indústria), la Unió Catalanista i la Joventut Nacionalista. Però el 1933, amb la mort de Francesc Macià, es produeix una dicotomia en el si d'Estat Català. Relegat al protagonisme d’Esquerra Republicana de Catalunya, d’una banda trobem els elements radicalment separatistes i de plantejaments interclassistes, dirigits per Josep Casals i Ramon Arrufat, que constituiran el Partit Nacionalista Català (PNC); i de l’altra Jaume Compte, amb avançats plantejaments d’alliberament nacional i de classe, que crearà Estat Català-Partit Proletari que dos anys més tard es transformarà en el Partit Català Proletari i posteriorment s’integrarà al Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC). Un tercer sector es mantindrà fidel a la línia política representada per Francesc Macià, i Miquel Badia, l'heroi de Garraf, esdevé el líder de les joventuts (JEREC).

Després de repassar la història política d’Estat Català és important remarcar-ne l’esperit insurreccional, ja que durant la dictadura de Primo de Rivera va ser considerat il·legal. L’any 1925, la suborganització secreta i paramilitar Bandera Negra va protagonitzar diversos atemptats, com l’intent d’assessinar Alfons XII. L’any següent, membres de la banda armada van organitzar l’Exèrcit Català per intentar la invasió de Catalunya des de territori francès. Aquesta acció es coneix com Els Fets de Prats de Molló, localitat de la Catalunya nord on estava ubicat el Comandament General de l’Exèrcit Català. Paral·lelament es van internacionalitzar les aspiracions independentistes de Catalunya a través de la premsa.

Amb l’arribada de la transició democràtica Estat Català va recuperar la legalitat política al inscriure’s al Registre d’Associacions Polítiques (16 de setembre de 1977), però des d’aquest moment ja no va tenir el recolzament popular anterior.

- Generals 1979: 6.328 vots (0,22%)

- Autonòmiques 1999: 1.774 vots (0,06%)

- Generals 2000: 2.321 vots (0,07%)

- Autonòmiques 2003: 1.890 vots (0,06%)

- Municipals 2003 (Barcelona – Jordi Miró): 582 vots (0,08%)

- Europees 2004: 2.594 vots (0,02%):

Catalunya: 1.540 vots (0,07%)

Comunitat Valenciana: 86 vots (0,01%)

Balears: 48 vots (0,02%)

Encara no han designat el candidat per les pròximes eleccions municipals a Barcelona, però es presentaran a totes les circumscripcions com el 2003.

Jose Antonio Marina: Diàleg i respecte com a forma de vida

Jose Antonio Marina, nascut a Toledo l’últim any de la guerra civil, és catedràtic de filosofia per la Universitat Complutense de Madrid, Doctor Honoris Causa per la Universitat Politècnica de Valencia, Premi Nacional d’assaig, conferenciant i floricultor. Ha publicat recentment Anatomía del miedo: Un tratado sobre la valentía (Anagrama, 2006), obra directament relacionada amb el tractament de la por en els mitjans de comunicació, tema central des les XIII Jornades de Comunicació Blanquerna. Ferran Sáez, moderador del debat, ha presentat el convidat com a “intel·lectual que ha connectat amb un lector que abans no gosava acostar-se a la filosofia”, destacant un simil amb Kant, els dos van començar a escriure tard. Just després, Marina responia irònicament “fui un viejo prodigio”.

Jose Antonio Marina ha rellevat el moderador aixecant-se per anar al pupitre i fer la conferència dret mentre afirmava que sempre s’ha sentit professor. Ha començat reivindicant l’estudi de la intel·ligència en els seus punts brillants, les coses noves, ja que la societat no pot conformar-se a posar un sostre als seus coneixements. D’altra banda destacava la fragmentació de la intel·ligència, on els sentiments tenen una gran importància.

Hi ha dos sentiments amb funció comunicativa, la por i la fúria. La por és una emoció que ens adverteix d’un perill i posa en marxa diferents mecanismes comuns en totes les formes de vida animal: la fugida (conill), atac (toro), immobilitat (escarabat) i conductes de submissió (gos). Els homes també els utilitzem tots però sobretot la submissió, com en els casos de violència domèstica. Hem d’aprendre a fer una educació afectiva de la por per acabar amb la por paralitzadora a dir que no, el temor a no defraudar o la por a que et tornin alguna cosa (fins i tot els diners). Els grans problemes arriben amb l’aprofitament de la por. El poder propicia l’existència de mecanismes per provocar por i la família, la política, la religió i el món laboral compleixen les màximes següents: 1.) Té poder qui pot fer por 2.) Donar recompenses possibilita poder i respecte 3.) Canviar creences atorga poder.

Els mecanismes per provocar por fan que una societat accepti el que convingui, mitjançant l’amenaça, minant la confiança de l’altre o amb les impotències adquirides. Marina afirma que hem de subratllar les potencialitats en comptes de convèncer als altres de la seva inutilitat, d’aquesta manera aconseguim joves porucs, submisos i incapaços de determinar el seu futur. Un dada rellevant, el 80% dels universitaris volen ser funcionaris. Un causa d’aquesta desorientació és el constant rebuig a la novetat generalitzat a Espanya durant “la epoca miedosa”, on les coses noves es percebien com a perilloses al canviar l’ús antic. Al s.XXI tenim por a la globalització, amb la sensació que hem de “fugir als refugis”. Aïllar a l’altre, com en l’assetjament escolar, és un altre mecanisme per fer por on la soledat es converteix en un element imprescindible. La utilització política del terror fa que les persones es tornin individus sense opinió; la Revolució Francesa, el poder de la religió o els règims dictatorials en són clars exemples.

També proposa un mostrari de les pors, amb les patològiques, les irracionals (rentar-se cinc cops les mans abans de menjar), les fòbies o els atacs de pànic, afegint que són fàcils de superar si ens identifiquem amb les nostres pròpies pors. Finalment ha volgut remarcar la invenció d’un nou mecanisme, la valentia, exclusiu de l’ésser humà, “faré tal cosa tot i la por que em transmet”. Dóna origen a la vida moral de la humanitat, els sentiments són diferents segons les cultures però totes pensen, com deia Nietsche, que la valentia és positiva.

El periodisme, on la llibertat és difícil per la pressió dels grups de comunicació encara que existeixi un compromís amb la societat, la valentia periodística és un mecanisme primordial.