Grups de veïns d’Esplugues de Llobregat protagonitzen accions pacífiques en protesta al pla especulatiu Caufec

Porta BCN: l’entrada indigne de Barcelona

Esplugues de Llobregat va ser un dels municipis on es va fer més patent la “Setmana de lluita en defensa del territori i contra l’especulació” (14 – 20 de maig de 2007), una sèrie d’actes convocats arreu del territori català per la plataforma “Està tot fatal”. El teló de fons d’aquesta mobilització popular el trobem en el projecte urbanístic Caufec, rebatejat pel Tripartit amb el nom de Porta Barcelona, un pla especulatiu que ocupa el Parc de Collserola eliminant l’espai de transició entre la capital i el Baix Llobregat.

“Està tot fatal” i la “Plataforma Popular contra el Pla Caufec” van planejar la primera acció el dimarts 15. Dues persones disfressades de pallassos es van encadenar al balcó de la Casa de la Vila mentre una altra s’enfilava a la teulada per reclamar un diàleg amb el govern socialista (majoria absoluta des de fa 24 anys) i la suspensió del projecte urbanístic fins que no arribi la resolució dels processos judicials en tràmit (dos contenciosos al TSJC i un altre al Tribunal Suprem). Cal recordar que totes les decisions han estat preses exclusivament pel PSC, que juntament amb CiU va aprovar un reglament de participació ciutadana que prohibia la intervenció del poble als plens municipals. L’endemà va seguir la lluita, tres persones van penjar-se d’una de les Tres Torres (edifici de 70 metres d’alçada) desplegant una pancarta. La reivindicació seguia la mateixa línia que la primera, però en aquest cas no hi havia possibilitat física de desallotjar-los, convertint-se els manifestants en els jutges del seus actes. Ajudats de cordes, arnesos i un somier van quedar-se penjats fins el divendres, enfrontant-se a les altures, el fred i el vent de la negra nit. Amb els peus a terra; amics, familiars i persones solidaritzades amb la causa van estar fent-los costat les vint-i-quatre hores del dia convocant una concentració cada dia davant de l’ajuntament. El moment de la baixada va ser d’allò més significatiu, unes 400 persones van estar animant-los intensament acompanyats d’olles, xiulets i pancartes; semblava que l’apatia generalitzada catalana s’esvaís. Després, aplaudiments, plors, abraçades i petons…emocions a flor de pell que van ser apaivagades per una citació en mà dels Mossos d’Esquadra. El dissabte s’havia convocat un “mani-cercavila-actiu” per concloure la setmana de lluita, van aplegar-s’hi nombrosos joves vestits de pallassos i ciutadans del poble en contra del pla Caufec. Els manifestants comentaven amb el cap baix però amb esperança que les demandes no havien estat ni tant sols escoltades, les accions no havien tingut l’objectiu esperat i alguns reclamaven poder “viure en un poble on els interessos de societats anònimes no trepitgin el benestar col·lectiu. Només pel respecte als 16 anys de lluita ens posarem davant les excavadores”………………...........

Quins favors paga el pla Caufec? El fi justifica els mitjans?

El pla Caufec – Porta BCN és un projecte urbanístic que ocupa uns 234.000 m² que actualment formen part de la zona intermèdia amb el parc de Collserola i on no existeix cap edificació major. S’ubica a dos àmbits d’Esplugues, la part més extensa s’ajunta amb el barri de Finestrelles (a tocar de l’hospital Sant Joan de Déu), i l’altra elimina un dels punts verds del barri de Can Vidalet, és important remarcar que Esplugues és un dels municipis amb més densitat de població de Catalunya. Si entrem en termes urbanístics podem veure fàcilment que el projecte és desproporcionat i està destinat a generar beneficis a curt termini en comptes de donar solucions a les necessitats del municipi. Es construeixen 16 blocs d’habitatges (93 milions pts / habitatge), 2 torres d’oficines (115 metres d’alçada), 4 blocs d’habitatges (150 milions pts / habitatge), 6 torres d’oficines (28 metres d’alçada), 3 torres d’habitatge a preu taxat o protegits (120 pisos), el centre comercial més gran de la zona nord de Barcelona i l’eliminació del poc patrimoni popular d’Esplugues (Can Casas, Can Tomba, Can Biel i Can Oliveres). El projecte preveu 600 vivendes de luxe i ofereix la miserable quantitat de 120 habitatges a preu taxat i dos equipaments privats per maquillar el pla especulatiu.

El pla Caufec – Porta BCN es remunta setze anys enrere i amaga una trama empresarial molt complexa. Quan l’administració Pujol va decidir construir un parc d’atraccions entre Salou i Vila-seca (Port Aventura) no es podia ni imaginar els maldecaps que li ocasionaria un espai d’oci. La coneguda trifulga entre els dos municipis va fer tirar enrere l’inversor nord-americà del projecte, i l’expresident de la Generalitat va haver d’utilitzar el seu “talante” per posar solució a un greu forat en el finançament. Va buscar nous inversors allà on calgués i curiosament apareixen noms com Javier de la Rosa i Fecsa. Al cap d’uns anys es planteja la possibilitat de soterrar totes les línies elèctriques del costat nord de Barcelona i es venen els terrenys al “millor postor”. Fecsa s’ofereix voluntària per assumir els elevats costos de l’operació i el govern de Jordi Pujol li retorna el favor de Port Aventura saltant-se el PGM (Pla General Metropolità) i augmentant el terreny edificable de 30.000 m² a 234.000 m² . D’aquesta manera el soterrament de les línies es converteix en l’excusa perfecte on s’agafen tots els participants de la trama immobiliària. També apareix la promotora SACRESA, que associada amb ACS (Florentino Pérez), inicia una estratègia de pressions que troba el vist-i-plau de l’Ajuntament. Es crea l’empresa Caufec S.A (formada per Fecsa, Cauval i Profesa) i entrem en el ball de xifres i compensacions (1150 milions de guanys per l’Ajuntament, aportacions de SACRESA de 500 milions per portar el metro…). Toni Pérez, ex-alcalde d’Esplugues, és inhabilitat per prevaricació i Enric Giner, actual gerent amb un sou estratosfèric, s’encarrega de fer la feina bruta enganyant a les associacions de veïns i exercint la repressió amb els insurgents; d’altra banda, Pilar Díaz, actual alcaldessa, es converteix en l’aliada dels empresaris i segueix el projecte del seus predecessors . Tot i les protestes populars, el pla és aprovat el 2001 pel govern de Jordi Pujol i el 2004 pel govern Tripartit.

A partir d’aquí el poble s’uneix per lluitar contra una especulació desmesurada, els polítics no concedeixen cap tipus diàleg i els veïns es mobilitzen sortint al carrer amb pamflets, cartells, manifestacions, accions directes i protestes de tot tipus que denuncien atemptats contra la democràcia en benefici de l’enriquiment d’uns pocs.

El pla Caufec – Porta BCN, un projecte que degrada el medi ambient i elimina una part de Collserola, massifica els barris, satura l’entrada a Barcelona incorporant un trànsit de 35.000 vehicles més, introdueix nous edificis en alçada a l’àrea metropolitana, fa trampa i menteix, perjudica el comerç local, elimina el patrimoni popular…però on sobretot s’abusa de la majoria absoluta demostrant fins a quin punt es necessita una planificació urbanística comuna que no ignori la voluntat dels ciutadans.

Seguiment de CiU a les eleccions municipals: Acte de campanya d'Artur Mas i Roger Pons a Esplugues de Llobregat

“Roger Pons reconeix haver-se equivocat en recolzar el reglament de participació ciutadana proposat pel PSC”

Esplugues de Llobregat va acollir el passat divendres 18 de maig un dels actes centrals de campanya de CiU amb la presència d’Artur Mas i Roger Pons, candidat a l’alcaldia per un dels municipis amb més creixement i densitat de població de la zona metropolitana.

La cita era a les set de la tarda al Casal de Cultura Robert Brilles, espai que va obrir les portes a unes gairebé dues-centes cinquanta persones amb més ganes de veure de prop al líder de la coalició nacionalista que al jove candidat de només 26 anys. L’acte va començar amb un quart d’hora de retard, detall que els polítics van saber solventar amb una entrada populista plena d’encaixades de mans, somriures i breus converses amb uns militants que oscil·laven una mitjana d’edat per sobre dels seixanta anys.

El primer en parlar va ser Artur Mas, que al adonar-se del mal funcionament del micròfon no va dubtar a dirigir-se al públic en veu alta i amb la seva carismàtica manera de fer; tot seguit va qualificar el míting “d’acte de bon govern on el realment important és escoltar i donar suport a Roger Pons”. Va començar remarcant la necessitat de trencar els vint-i-cinc anys de majoria absoluta socialista a l’alcaldia, fet que només es podria assolir donant la cara i anant a votar, establint un paral·lelisme amb l’augment de participació viscut a França durant les últimes eleccions. Però no va ser la única al·lusió al país veí ja que poc després lloaria la política de seguretat ciutadana i immigració de la dreta francesa (cal recordar que tant el PP com CiU han optat per introduir aquests arguments dins el seu programa municipal). Va destacar el cansament de la població després de “tants anys amb els mateixos” afegint en un to irònic que “si governen és perquè van guanyar les eleccions”.

Entrant en qüestions del propi partit, va referir-se a Roger Pons com un “candidat jove amb ganes de donar la cara en una vida política amb molta incomprensió, crítica i escàs prestigi que sempre ens tindrà al seu costat”. Després va destacar “la força de CiU”, el partit que presenta més candidatures arreu del territori català amb més de nou-centes llistes, reclamant el suport dels votants amb l’eslògan de campanya “fer-ho per Esplugues, però també per Catalunya” i així poder donar una “alternativa al tripartit a nivell nacional”. Artur Mas no va voler allargar-se més, cedint la paraula al candidat.

Roger Pons va mostrar-se sorprès per la gran quantitat de gent que s’havia aplegat al Casal de Cultura i va donar les gràcies al cap de CiU per la seva presència. Va començar la seva intervenció amb un cert nerviosisme en el to de veu però ho va contrarestar amb un discurs agressiu i convincent. De seguida va endinsar-se a les qüestions de la campanya, comentant les propostes concretes per Esplugues i reivindicant un programa a vuit anys vista (rehabilitar el Casal i les caves deteriorades, construir un casal d’avis i un auditori municipal, millorar el barri de Ca n’Anglada, més policia local, una parada de taxis, més comerç municipal i un rotund NO al pla CAUFEC - “una destrossa especulativa increïble pel projecte verd de St. Pere Màrtir”). Posteriorment, va definir CiU com un partit en la centralitat de la política amb voluntat constructiva i governs municipals dignes, que “és una alternativa a la majoria socialista i al tripartit”. El moment de tensió es va viure quan va reconèixer l’error d’haver votat a favor d’un reglament de participació ciutadana, proposat pel PSC, que prohibia opinar als plens municipals, alguns assistents van reclamar efusivament que no es repetís. Va acabar agraint el recolzament dels militants i demanant que traslladin la intenció de vot a la resta de la població.

Després del bany de multituds, Artur Mas i Roger Pons van acudir a la premsa per respondre les preguntes dels mitjans locals. El líder de CiU va donar importància al bon ambient viscut a Esplugues relacionant-lo amb l’ofensiva al Baix Llobregat, comarca principalment socialista i on el partit necessita augmentar el nombre de votants. També va referir-se a la oferta de Mariano Rajoy, considerant que només seria possible amb un canvi de files al PP que s’allunyés de la “gran campanya contra el catalanisme”. D’altra banda va reclamar el mateix canvi d’actitud al PSOE, avisant als dos partits que per pactar haurien de “defensar els interessos de Catalunya”.

Seguiment de CiU a les eleccions municipals: Entrevista a Maite Fandos i Payà(5ª candidata de la llista de Xavier Trias per l’Ajuntament de Barcelona)

“Il·lusió i ganes de canvi després del monopoli socialista "

- Quan temps porta participant en política activament? Què la va impulsar a decidir-se per Convergència Democràtica de Catalunya?

- Tinc quaranta-quatre anys i en porto vint-i-cinc participant activament en política, era una altra època i els joves teníem la necessitat de reivindicar allò en què creiem. Vaig començar a la universitat amb uns amics que em van introduir a la Joventut Nacionalista de CDC i d’altra banda estava dins el sector associatiu i el voluntariat. Sempre m’he sentit catalana i preocupada per les qüestions socials.

- Actualment és presidenta de l’agrupació d’Horta-Guinardó de CDC, Regidora de l’Ajuntament de Barcelona i portaveu del Grup de CiU al Consell Comarcal del Barcelonès; com valoraria la seva aportació personal?

- Principalment, estic contenta per tot el que hem aportat a la gent; però tenint en compte l’edat en que vaig començar, sento que he perdut moltes hores de joventut. El temps invertit m’ha fet renunciar a una millor formació i a certs aspectes de la meva vida personal. Pel sol fet de ser dona, he hagut de suportar el pes familiar amb més responsabilitats i trobar un equilibri amb la feina. També he anat canviant de diferents departaments treball, gaudint encara més de la política.

- Tenim les eleccions municipals molt a prop, comencen les campanyes i els nervis són a flor de pell. Veu possible que Trias aconseguixi el canvi que reclama al seu slogan?

- Ens plantegem el futur amb il·lusió i amb ganes de canvi després del monopoli socialista. La gent està cansada i el Xavier Trias te la capacitat d’oxigenar Barcelona amb confiança i proximitat. És una persona autèntica amb una tarannà especial que li permet dir les coses sense por; ell mateix diu “no facis res que pugui fer-te posar vermell”.

- Sempre ha reivindicat el paper de la dona en la societat, és presidenta del Consell de la Dona de CDC i Directora General de l’Institut Català de la Dona. Creu que la situació està equilibrada entre homes i dones en la vida política catalana?

- Amb la llei de la igualtat s’ha fet un gran avenç, a la qual el nostre partit va fer suport. Però cal puntualitzar que CiU ja ho va complir abans d’aprovar-la, amb llistes de completa paritat. Amb això vull defensar que les dones hi som per esforç i no perquè ho dicti una llei, no s’ha de diferenciar.

- La rivalitat CDC / UDC també es veu present en el panorama municipal?

- De cap manera; a nivell municipal mai ha existit i mantenim una excel·lent relació amb els dos companys d’Unió Democràtica de Catalunya. A nivell nacional s’ha convertit en una llegenda urbana però en realitat no hi ha diferència entre Mas i Duran, és una estratègia per crear tensions des de l’oposició.

- Pel que fa a temes concrets del seu programa, la proposta d’habitatge de CiU aposta per crear una Agència Municipal de l’Habitatge i una forta inversió en els immobles públics. Durant els vint anys de CiU al capdavant de la Generalitat no es van fer gaires esforços per l’habitatge públic, a que es deu aquest canvi?

- És una pregunta que ens arriba molt des de l’electorat però també s’hauria d’esbrinar quin sòl ens va donar l’ajuntament. Nosaltres vam fer molts esforços per construir residències i habitatges públics però l’ajuntament sempre hi posava un preu molt alt. On volien que edifiquéssim, al mig del mar? El mateix va passar amb el preu del solar escolar, on el preu canviava segons la construcció d’equipaments o d’habitatges. Pretenem donar respostes a les necessitats de la població sense pujar els preus.

- Xavier Trias ha manifestat que CiU encapçalarà la lluita contra el moviment okupa, encara que en alguns països europeus l’okupació funciona positivament; per què el seu partit no es planteja una política per millorar en comptes de només eliminar el problema?

- L’okupació a Barcelona era diferent fa uns anys, actualment ha arribat a uns nivells tant alts que és difícil trobar una solució pròxima a l’autogestió que reclama el col·lectiu. Barcelona s’ha convertit en el paradís dels okupes, s’ha dut a terme una política tant permissiva que fins i tot ocupen terrenys municipals i venen d’altres països. Quan els veïns es queixen pel soroll, la brutícia o els gossos alguna cosa passa; també podem trobar cases ocupades tolerants amb els veïns que han acabat formant part del barri.

- L’estratègia política del PSC a l’Ajuntament de Barcelona no acaba de tenir una raó de ser. Des de Narcís Serra, sempre es substitueix l’alcalde mesos abans de les eleccions municipals perquè gaudeixi d’un cert avantatge respecte els altres candidats. No discuteixo la seva constitucionalitat ni legalitat política, tant sols dubto de la seva legitimitat amb els ciutadans. Com ho veu CiU?

- Des de CiU creiem que no hi ha legitimitat ni a l’ajuntament ni a la Generalitat, el compromís amb els votants no és posar d’alcalde a qui et dóna la gana. En unes eleccions municipals la gent només coneix el candidat i la resta d’integrants de la llista treballem perquè sigui alcalde. El PSC ha posat a l’alcaldia una persona que abans no era ni conegut per la gent. No és just per Barcelona ni per l’Artur Mas després d’haver guanyat les eleccions, és qüestió de sentit comú.

Seguiment de CiU a les eleccions municipals

“Més lloguer públic, millor accés a l’habitatge”

A falta d’un mes i mig per la cel•lebració de les eleccions municipals a Barcelona, els candidats de cada partit ja comencen a anunciar les seves intencions i programes. Un dels temes més comentats i que a la vegada ha generat més polèmica ha estat l’habitatge, element central de protestes i manifestacions ciutadanes.

Xavier Trias, candidat de Convergència i Unió, ha proposat un nou sistema que substitueixi l’actual organigrama, que consideren incoherent i obsolet.Aposten per la creació d’una AGÈNCIA MUNICIPAL DE L’HABITATGE, a partir del Consorci d’Habitatge i el Consell Municipal d’Habitatge Social. L’objectiu a llarg termini (10 anys) seria millorar la gestió de l’habitatge públic per obtenir un parc públic d’habitatges de lloguer. També han proposat iniciatives destinades a un públic concret, com la Casa Gran (per als jubilats) i el projecte Recicla el teu pis (per als joves); que estarien relacionats a través d’un sistema de permuta.

Tota la campanya per l’habitatge està centrada en incentivar els nous immobles però mitjançant una gestió responsable del sòl, subhastes públiques o una borsa pública amb lloguer a preu taxat. Finalment, l’Ajuntament de la capital pretén adoptar un paper d’avalador, soci i mediador amb la ciutadania pert així acabar amb els constants abusos de les immobiliàries (mobbing, especulació…). L’últim projecte és assolir una Barcelona Ciutat Universitària.

A més de l’habitatge, el candidat convergent també ha fet referència a altres aspectes rellevants com l’increment del transport públic, la millora de la mobilitat, la generació de nous llocs de treball o l’augment del nombre d’escoles bressol.

VinyaRock 2007: La maldición de Villarrobledo

Lluvia, Rock & Roll y miles de personas acampando acabó resultando una apuesta arriesgada para los tres días de Festival de Arte Nativo en Benicàssim. El público no defraudó a la decimosegunda edición del ViñaRock, cuyo nombre proviene de Villarrobledo, ilustre ubicación albaceteña del festival. Su espíritu permaneció entre los asistentes y en las instalaciones, pero sobretodo durante los fugaces apagones por todo el recinto, con los cánticos de la hinchada aclamando a su antiguo amigo…Villarrobledo! Villarrobledo!

Sólo llegar a Castellón ya se podía notar el éxodo popular, la autopista llena de coches y los trenes a rebosar. El Ayuntamiento de Benicàssim había habilitado tres campings, los dos pequeños (La Pastora / Morera) junto al recinto y el principal (Bonet) a dos kilómetros pero con más equipamientos. Los menores se ocuparon de inmediato, sobrepasando su capacidad, mientras que Bonet se organizó correctamente. Paralelamente había mucha gente que no pudo comprar la entrada con camping incluido, sólo les quedaba ir a campings privados o embarcarse en la peligrosa aventura de la acampada libre. El tema del camping es importante por lo que se avecinaba pero también por ser la esencia festival, ya que el ViñaRock no seria lo mismo sin el ambiente que se respira en las tiendas. A parte de olores diversos, podían encontrarse a personas unidas por la música, vecinos que se convierten en compañeros y una alegría desbordada. Los conciertos empezaban alrededor de las cinco de la tarde, los más entusiastas hacían pleno permaneciendo hasta diez horas seguidas aclamando a sus ídolos. El cartel, sobresaliente como cada año, aseguraba espectáculo con cuarenta grupos y cuatro escenarios para todos los gustos (Matarile-Rock, Senheiner-HipHoP, NewRock-HeavyMetal i Republica-Rumba).

El pistoletazo de salida se produjo el viernes 27, con Manu Chao (se podían ver pintadas por el recinto apodando al músico hispano-francés Manu Duchao), el solemne Rosendo y los incansables Barón Rojo como cabezas de cartel. La lluvia amenazaba suavemente, hasta era agradable para superar el calor de la multitud, sin suponer ningún problema mayor para el público.

La jornada del sábado 28 quedará grabada en la mente de todos los asistentes. Lo que parecía un amanecer agradable se transformó en una mañana triste y nublosa, los antiguos caminos avivados por comerciantes de collares y bocadillos acabaron siendo ríos de barro encharcados. La tarde transcurrió lloviendo sin descanso pero los grupos seguían tocando y los incondicionales bebiendo para “ahogarse” en sus penas. Al caer la noche llegó el diluvio universal que provocó apagones y la suspensión de conciertos tan esperados como Sociedad Alcohólica y los flamencos G5. Por otro lado el único grupo extranjero del festival, los metaleros Soulfly, protagonizó una puesta en escena estelar, jugándose el físico bajo la lluvia y con los focos enfocando a un público verdaderamente entregado pero empapado. A partir de aquí, el drama. El agua hasta los tobillos y la acampada libre, un caos. Sorprendían las numerosas tiendas-isla (completamente rodeadas de barro y agua), con sus ocupantes a la intemperie. Los afortunados durmiendo en los coches y los de la RENFE en el polideportivo local o en los cajeros. Los campings oficiales tuvieron mejor suerte pero no se salvaron de las riadas y de alguna que otra tienda inundada. Destacar que la organización ha comunicado que cambiará el nombre de su escenario más emblemático, Matarile, por el de 2007 en honor al público.
Finalmente, la maldición de Villarrobledo perdonó al público que tanto le había dado, alejando las nubes para que saliese un Sol realmente merecido. El domingo fue un día pletórico, el público tenía ansias de música y la organización respondió alargando el horario con las actuaciones suspendidas del sábado. Esta vez, los precavidos fueron los perjudicados al quedar atrapados entre los jerséis, los chubasqueros y las bolsas de plástico en los calcetines. The Locos (el nuevo Ska-p), Macaco (la mezcla intensa de estilos), Reincidentes (el rock de siempre), Fermín Muguruza (reagee en euskera), S.A (el concierto más multitudinario), Ojos de Brujo (mestizaje por excelencia), Boicot (con su inigualable Cualquier día) y Los Delincuentes (flamenco-rumba pegadizo y alegre) completaron un cartel de lujo que dejó satisfecho al público.

La lluvia no detuvo la fiesta y las ganas de los fieles viñarockeros, la música brilló con todo su esplendor entre las tinieblas de truenos y relámpagos.

Comentari del llibre Àfricas, Bru Rovira (RBA, 2006)

Mirades perdudes

ÀFRICA
El germà lleig i malalt d’occident, el contenidor de les barbaritats colonials on s’expropiaven els països en nom de Déu i del progrés per després abandonar-los atorgant el poder a la facció amiga i provocant guerres ètniques. Crua realitat, però certa i oblidada. Irreparable? L’egoisme capitalista no té solució..Àfrica la mereix.

Bru Rovira, és l’aventurer curiós que s’aproxima a la misèria sense menysprear-la, intentant ajudar als desvalguts amb la seva presència però sense la pena inútil, trencant la rutina amb uns reportatges extraordinaris que, si més no, ens acosten al “Nou Sudan”, al nen somalí violat, a les armes sense control de Monrovia o a l’infern de Nyamata.

Fa pocs mesos ens va deixar el mestre Ryszard Kapuscinsky, el reporter per excel·lència del s.XX que va endinsar-se a la nova África, ”la d’homes i dones que comencen a sentir-se ells mateixos...però que els resulta odiós ser tractats com objectes”. Bru Rovira manté l’esperit del polonès, fins i tot sembla que comparteixin el mateix destí; els dos han vist de prop com funciona la guerra a Sudan, amb les matances del govern islàmic de Jartum, els guerrillers de la SPLA o les milícies de nens soldat. Tots estan dins del mateix paquet. Però encara existeix un altre nexe carregat de simbolisme; Bru coneix a Sango, l’Emperador d’Atomic Music. Kapuscinsky va descobrir al món el dictador Haile Salassiese, l’Emperador.

Atomic Music és el grup amb qui Bru Rovira viatja per Sud Sudan, fan una gira pagada per la OMS on es promociona la vacunació contra el poliol i la prevenció del SIDA. Es defineixen com un grup d’amics que no es mouen pels diners, constantment beuen cervesa i fumen herba. Sango creu en un model propi de planificació familiar i de plans de jubilació, la “teoria del cocotero”, basada en la dona com a cartilla d’estalvi africana. Són joves i despreocupats, estant contents amb la vida que porten però amaguen el terror que tots han viscut com a refugiats. Amb la seva música animen a les persones que no van poder tenir cap oportunitat i a la vegada s’ajuden a si mateixos. És una espècie de teràpia que els fa guanyar diversió però on han de conviure amb els records.

El crit de guerra de José Martí Gómez, “Una nueva ciudad, una nueva aventura, siempre en busca de la notícia”, demostra l’actitud que ha de tenir el bon reporter: una curiositat insaciable per recórrer tots els llocs on la notícia es vol tapar o no interessa. Però en el context en que es produeix a Yaoundé, es canvien totalment els termes de l’enunciat. El fotògraf freelance Juan Carlos considera que Hélène, un dels malalts de SIDA amb qui parlen, no és mediàtica. Bru no comprèn la posició del seu company i aquest li respon amb el crit de guerra de José Martí Gómez. És trist que la mateixa frase serveixi per proclamar els valors periodístics i per defensar la utilització dels desgraciats com a remat informatiu.

El país dels mil turons, Ruanda, era un paratge extraordinari abans de les guerres de matxets i el llenguatge dels morts. Hutus i tutsis, per por a ser exterminats o explotats, s’han anat intercanviant el poder exercint el genocidi. L’antropòloga Clea Koff (El lenguaje de los huesos, Ediciones Martínez-Roca) ha estudiat el mètode d’extermini de les matances de Ruanda; els tallaven els tendons d’Aquil·les perquè no poguessin fugir i així rematar-los cruelment. Mostra com havia de viure la població refugiada en constant migració, lligant les claus a una corda envoltant la cintura. Potser ho feien per no perdre l’esperança de tornar a casa però també els servia per reduir la sensació de gana. Ull per ull, dent per dent, totes les guerres civils tenen el mateix final però la diferència és que les africanes van ser ocasionades per les imposicions occidentals i catòliques de la diferència ètnica. Abans de l’imperialisme de la 1a Guerra Mundial, hutus i tutsis vivien en pau; després els vam robar els recursos i ensenyar a matar venent-los les armes.

Béatrice és una noia ruandesa que va marxar als quinze anys a Brucel·les fugint del genocidi. Bru Rovira veu en el seu rostre a la nena de Nyamata que té fotografiada a l’estudi, aquell personeta sense mirada que reflectia el dolor sense sentit dels banys de sang. Es coneixen a Camerun i a partir d’aquí estableixen una relació de correspondència on es sinceren mútuament. Al tractar-se de records tant significatius, (Béatrice: Todos murieron menos mamá - Bru: Ruanda es mi trauma), Béatrice es sent millor explicant-los a un desconegut. Li va bé treure de dins el dolor acumulat però a la vegada sap que no ho podrà oblidar mai, com tampoc sabrà que els va passar als seus familiars. Es pot observar que els dos es tenen afecte des de la distància, fet que els permet exterioritzar les seves inseguretats, els forats negres. Béatrice comença a refer la seva vida, es casa i l’elogien a la feina, tots creuen que posseeix una enciclopèdia de la vida però, en realitat, al cap només i té soroll.

Entrevista a Enric Sòria Parra

Poeta, escriptor, periodista, traductor i professor de la FCC Blanquerna.
Ha estudiat Història, Filologia Catalana i Egipci Antic a la Universitat de València. Entre els llibres que ha publicat destaquen “Mirall de miratges” (1981), “La lentitud del mar” (2004) i “Compàs d’espera” (1993), on s’inclou la seva “Oda a València” i tracta el tema de la ciutat.

“València és la ciutat on he viscut les experiències essencials”

- Normalment tracta temes quotidians, que poden viure els lectors.
Sens dubte. Als poemes parla una veu que podria ser jo mateix i que parla de coses que em poden passar a mi. De vegades, no és tan clar que el jo poètic sigui jo perquè les mateixes paraules ho fan molt difícil. Les paraules no som nosaltres mateixos però si que són coses, situacions, sensacions i pensaments que podria tindre algú com jo i que, per tant, no estan allunyats de la majoria de la gent.

- Vostè va néixer a València, va venir a Barcelona. Ha patit la influència de les dues ciutats?
De fet, quan es menciona de manera explícita una ciutat als meus poemes, sempre és València. Podria no ser-ho, perquè en alguna ocasió es parla de “la ciutat”, però en general, és València perquè és la ciutat on he viscut les experiències essencials. Em fascinava en algunes coses i m’irritava profundament en unes altres, però com t’irriten els pares o t’irrita la gent que t’estimes, és una relació bastant apassionada amb la meva ciutat i això s’ha reflectit en els poemes. Amb Barcelona tinc una relació més distanciada i també, si es vol, més agradable, justament per la distància. Jo vaig venir a treballar i estic bé… però no em sento tan implicat. I et fa certa gràcia, però és una altra actitud, és diferent. És una mirada com més de lluny, potser més adulta, ja que la visió que encara tinc sobre València, bàsicament, és la fascinació d’un adolescent.

- Perquè una oda i perquè a València?
Era València perquè jo era allà. I una oda perquè era una manera de fer un poema llarg i encomiàstic. Es fan odes a les coses que estan bé i això permetia una lectura irònica, a més és un recurs molt utilitzat. De la mateixa manera que Maragall i Verdagué van fer odes a Barcelona, Valéncia també té una tradició d’odes; jo m’hi afegia d’una manera una mica irònica, una mica diferent, dient-ne de tots els colors.

- Algunes de les seves obres han estat traduïdes al castellà. Creu que aquest procès deteriora el missatge de l’obra original?
Això de la traducció és un misteri. Jo també vaig traduir Kafka...com ho pots fer, per escriure el mateix però des d’un altre idioma. Inevitablement, l’has de modificar perquè certes coses ja no encaixen bé. Per exemple, un poema amb rima és un trencaclosques impressionant, i de vegades això surt bé i de vegades no. En el meu cas, vaig tenir la sort que el traductor, Carlos Marzal, es va convertir en amic meu i era molt bon poeta. Vaig veure que sabia el que jo volia dir i a on volia anar a parar. És un avantatge molt gran perquè el fons del poema te’l respecta sempre.

- A l’hora d’escriure un poema, segueix alguna mètode en concret?
Hi ha molts trucs i hi ha qui els segueix, però jo no acostumo a utilitzar-los. Sembla una idea molt cursi i molt idíl·lica parlar d’inspiració a aquestes altures, però és cert que a vegades, la idea o el vers apareixen sense buscar-los. De tant en tant, tens una idea i et dius “això podria funcionar, això podria servir, això ho vull dir”; i a partir d’aquí, això que t’ha vingut al cap t’orienta i t’indica una direcció. Per a mi, els poemes tenen molta investigació al darrere. Jo no sé exactament el que vull dir, però vaig profunditzant fins que ho trobo. És una mica seguir la idea que expressava molt bé Francisco Brines, “un poema té molt d’investigació i si aquest és bo, al final trobem la resolució”. És com un problema matemàtic, al final arribem a aquella cosa que no sabíem, que estem buscant i que, d’alguna forma, ens respon.

- Com valora la situació de la poesia en el panorama cultural actual?
Molt popular no és. En realitat, a la poesia li ha passat una mica com a altres àmbits de l’art modern, com la pintura i la música culta. S’han especialitzat tant i s’han fet tan sofisticades que el lector tarda molt a entrar-hi, a saber de què va tot allò. Després, resulta que pot ser-li molt interessant, però fan falta moltes ganes i el posar-s’hi. Això ha fet que hagi perdut el públic ocasional. Aquest tipus de públic encara existeix en el cine, en la novel·la: ho compres, ho mires i això pot ser popular. La poesia no va així, s’ha tornat molt tancada pel públic i en ella mateixa. En canvi té la vessant de la poesia recitada, que la gent va a veure com a espectacle, però com a lectura no és tan consumida. De tota manera, té un públic molt fix i això no sé si és bo, ja que és un públic molt expert i que demana coses molt sofisticades. És un peix que es mossega la cua.

- La poesia serà present a la Fira de Frankfurt?
Sí, però la Fira de Frankfurt és una fira comercial, un mercat, i si portem allà molts poetes tampoc sabrem molt bé el que hi fan. Ja hem assumit que tenim pocs lectors i això és una feina que com a negoci no és gaire rendible. Jo crec que a la fira s’ha d’insistir més per a un panorama més general i s’ha de portar persones amb més possibilitats d’èxit.

- Per tant, diríem que el poeta no lliga amb la multitud?
De moment no, però va haver-hi un temps en que sí. Com va dir un sociòleg amic meu, “les coses importants es deien en vers”. Abans els poetes tenien molt text dins la literatura, però això ara no és així i és molt difícil que torni a ser-ho tal com van les coses; llevat d’aquestes subseccions de la poesia, com és la cançó, que encara funciona. En certa manera és normal, la poesia és molt minoritària. A mi tot això m’és bastant igual, perquè el que m’agrada és que els lectors que em llegeixen, siguin pocs o molts, s’interessin. El que seria més trist és que no trobés lectors perquè podria voler dir que és un desastre. Però, des del moment que sí que n’hi ha ja està justificat, i si en són molts doncs millor, però també pot passar que alguns dels lectors no sàpiguen el que estan llegint o s’hagin equivocat de lectura,. Si els que tens els hi agrada, ja està.

- Quin consell donaria als que encara no són lectors de poesia?
Això és com tot, només es crea afició tastant-ho. A més, quan ho proves has de perseverar fins que trobis alguna cosa que t’agradi, perquè el que no val la pena és fer una cosa com si fossis a classe, llegir una cosa perquè està bé i t’ha d’agradar. Per exemple, a mi la poesia em va començar a interessar perquè vaig llegir llibres que em van agradar. En el meu cas van ser uns, però cadascú té els seus gustos. I com es pot trobar un llibre de poemes que t’agradi? Doncs mirant, la manera més barata de fer això és anar fullejant en una biblioteca o en una llibreria. També hi ha el boca-orella, que també està bé, perquè llançar-se a cegues a la poesia pot ser contraproduent ja que pots trobar coses que no t’interessin i, aleshores, l’efecte de l’afició no es crea.

- El fet que la seva producció sigui dual, fa que l’Enric Sòria poeta i el periodista es confonguin?
No ho sé, però en qualsevol cas, no seria cap cosa rara. Hi ha molta gent que es dedica a les dues coses i fins i tot a més. Jo crec que hi ha alguna cosa en comú, per exemple la forma de sintetitzar que exigeixen les dues disciplines. El periodisme no és només fer un reportatge de sis planes, és fer un breu, una columna, és comptar amb un espai limitat i arribar a crear un efecte amb una certa economia de mitjans, perquè no tens més espai. I els poetes, a la seva manera, també tenen aquesta tasca. Jo de vegades dic que l’articulet curt que escric setmanalment, que són 3500 caràcters, és com un sonet. En un sonet has de fer catorze versos i ni un més, aquí has de fer aquests caràcters i explicar una història amb un plantejament, un nus i un desenllaç. No tens més espai perquè estàs limitat, i amb això fas el que pots.

- Què opina de la situació de TV3 a València?
Ui, això és un drama llarg. Ara ha sortit a la llum pública perquè han dit que ho volien tallar definitivament, però això ja fa temps que es fa. Al poble on viu el meu pare, abans es veia TV3 perfectament i fa un any i mig es va deixar de veure. En altres llocs això ha anat passant gradualment i ara han volgut rematar-la quan ha sortit el tema. Però és una putada, això ho veia gent perquè TV3 s’entén. En canvi, Canal 9 és un desastre. A més, és molt manipuladora. M’agradaria que a Catalunya, es veiessin els noticiaris de Canal 9 perquè, al seu costat, TV3 és una meravella d’imparcialitat i de correcció. Els periodistes d’allà protesten perquè ells estan obligats a fer això, però es queden protestant i prou, perquè això és el que hi ha. En part, molesta que TV3 es vegi allà per diverses raons, i una és que des d’allà no controles TV3 i no surten a la foto tan afavorits com voldrien. Després hi ha un problema més petit, de publicitat i economia per la competència, però el problema real és que això no ho controlen.

- I la relació amb el tema de Comunitat Valenciana o Pais Valencià?
Això és igual! Qui li diguin com vulguin. Si li volen dir comunitat que li diguin, és el nom oficial…a mi això m’és indiferent. Ens agrada molt discutir per tonteries, tenim molt costum. Però l’important és que la gent vol veure un canal de televisió que es fa en el seu idioma. A més, molta gent veia TV3, no per raons ideològiques, sinó perquè feien pel·lícules, transmetien el futbol… doncs com aquí! Hi havia molta gent que ho gaudia, i aquesta gent es queda sense res. No és una mesura molt popular, el que passa és que ho han fet quan ja la veia molt poca gent. Si ho haguessin fet fa uns quants anys, que tenia molta més cobertura, hauria alçat més polèmica. Al cap i a la fi, sempre es treure alguna cosa a la gent.