També sostenen que poden “optimitzar al màxim el procés d’edificació aconseguint uns costos menors sense alterar la qualitat del producte resultant”. Un dels responsables del grup de Josep Maria Figueres afirmava amb cinisme, “Nosaltres fem blocs el més barat possible i sense fer cap cessió i cap equipament, perquè tenim una Administració que no ens ho exigeix” (Les barcelones de Porcioles, Maria Dolors Genovès – Edicions Proa). Podem observar la semblança entre els dos enunciats, el segon en època franquista i l’actual, que ha d’assegurar un habitatge digne i en bones condicions al tractar-se d’una etapa democràtica.
Josep Maria Figueras fou un dels constructors més influents de la Gran Barcelona dels anys seixanta. Eren temps de porciolisme, el darrer alcalde franquista de la ciutat, on per fer front al barraquisme i a la demanda migratòria es va impulsar una política “desarrollista” basada en la construcció. La ciutat comtal s’havia quedat petita i el negoci es va traslladar a l’actual àrea metropolitana; Sant Adrià del Besòs, Badalona, Cornellà, l’Hospitalet i Santa Coloma de Gramenet. D’alguna manera s’havia de repartir el sòl (com va fer Von Bismarck a la Conferència de Berlín amb l’Àfrica colonial), i Porcioles va confiar en Josep Maria Figueras, un jove adinerat i emprenedor que no tardaria a fer-se amb el control d’unes quaranta immobiliàries diferents.
En aquest precís moment comença l’era Figueres, sorgida el 1953 de la relació amb Josep Ildefons Suñol (curiosament, un dels projectes de Figueras va ser el barri de Sant Ildefons, a Cornellà). Van crear Fisu, professionalitzant la gestió amb una línia per la vivenda modesta -Norma-, i una altra per habitatges de més cost, -Habitat-. Josep Maria Figueras era un empresari atípic: fundador del Centre d’Estudis d’Història Contemporània, impulsor de construccions emblemàtiques com l’edifici Trade o les vivendes de Les Escales Park i president de la Cambra de Comerç de Barcelona. Era amic del president Tarradellas. No es definia com a franquista però es beneficiava del règim.
El 1994 Josep Maria Figueras va morir deixant una vida marcada per l’èxit, i el seu fill Bruno va fer-se càrrec de l’empresa on Suñol, de vuitanta anys i solter, exercia de president honorífic. Bruno Figueras Costa, barceloní de cinquanta-un anys, és llicenciat en Ciències Econòmiques i Empresarials per la UB i Master Bussines Adimnistration per la universitat de Stanford, USA. També és el vicepresident de l’Associació de Promotors Constructors d’Edificis de Barcelona (APCE), president de Construmat des de 2001 i forma part del Consell d’Administració de la Fira de Barcelona. Seguint el model benestant del seu pare, Bruno és membre del Patronat de la Fundació Museu d’Art Contemporani de Barcelona (MACBA), membre del Patronat Fundació Conservatori del Liceu i Cònsol Honorari d’Australia.
L’empresa fundada per Figueras i Suñol ha passat a convertir-se en Habitat Grup Empresarial, un holding que engloba Habitat Immobiliària (formada per vuitanta-dos professionals en l’àmbit comercial, jurídic, tècnic, administratiu i financer, i quatre-cents empleats en les diferents obres i promocions), Habitat Hotels (amb quatre hotels en propietat, cinc en construcció i cinc-cents empleats), Empordà Golf Club i Habitat Patrimoni (fons d’inversió immobiliari).
Pel que fa a la seva activitat empresarial cal apuntar que ha obert el seu capital, renunciant al 45% per poder comprar Ferrovial Inmobiliaria, empresa amb una cartera de sol de 1,5 milions de metres quadrats i que factura quatre vegades més. Ha estat una operació complicada i poc freqüent en les empreses familiars catalanes, que generalment prefereixen imperis petits per ser-ne els totals propietaris. Actualment es plantegen sortir a Borsa i entrar al mercat residencial de Xile, Equador, Argentina, Mèxic, Hongria i Xina.