Comentari del llibre Àfricas, Bru Rovira (RBA, 2006)

Mirades perdudes

ÀFRICA
El germà lleig i malalt d’occident, el contenidor de les barbaritats colonials on s’expropiaven els països en nom de Déu i del progrés per després abandonar-los atorgant el poder a la facció amiga i provocant guerres ètniques. Crua realitat, però certa i oblidada. Irreparable? L’egoisme capitalista no té solució..Àfrica la mereix.

Bru Rovira, és l’aventurer curiós que s’aproxima a la misèria sense menysprear-la, intentant ajudar als desvalguts amb la seva presència però sense la pena inútil, trencant la rutina amb uns reportatges extraordinaris que, si més no, ens acosten al “Nou Sudan”, al nen somalí violat, a les armes sense control de Monrovia o a l’infern de Nyamata.

Fa pocs mesos ens va deixar el mestre Ryszard Kapuscinsky, el reporter per excel·lència del s.XX que va endinsar-se a la nova África, ”la d’homes i dones que comencen a sentir-se ells mateixos...però que els resulta odiós ser tractats com objectes”. Bru Rovira manté l’esperit del polonès, fins i tot sembla que comparteixin el mateix destí; els dos han vist de prop com funciona la guerra a Sudan, amb les matances del govern islàmic de Jartum, els guerrillers de la SPLA o les milícies de nens soldat. Tots estan dins del mateix paquet. Però encara existeix un altre nexe carregat de simbolisme; Bru coneix a Sango, l’Emperador d’Atomic Music. Kapuscinsky va descobrir al món el dictador Haile Salassiese, l’Emperador.

Atomic Music és el grup amb qui Bru Rovira viatja per Sud Sudan, fan una gira pagada per la OMS on es promociona la vacunació contra el poliol i la prevenció del SIDA. Es defineixen com un grup d’amics que no es mouen pels diners, constantment beuen cervesa i fumen herba. Sango creu en un model propi de planificació familiar i de plans de jubilació, la “teoria del cocotero”, basada en la dona com a cartilla d’estalvi africana. Són joves i despreocupats, estant contents amb la vida que porten però amaguen el terror que tots han viscut com a refugiats. Amb la seva música animen a les persones que no van poder tenir cap oportunitat i a la vegada s’ajuden a si mateixos. És una espècie de teràpia que els fa guanyar diversió però on han de conviure amb els records.

El crit de guerra de José Martí Gómez, “Una nueva ciudad, una nueva aventura, siempre en busca de la notícia”, demostra l’actitud que ha de tenir el bon reporter: una curiositat insaciable per recórrer tots els llocs on la notícia es vol tapar o no interessa. Però en el context en que es produeix a Yaoundé, es canvien totalment els termes de l’enunciat. El fotògraf freelance Juan Carlos considera que Hélène, un dels malalts de SIDA amb qui parlen, no és mediàtica. Bru no comprèn la posició del seu company i aquest li respon amb el crit de guerra de José Martí Gómez. És trist que la mateixa frase serveixi per proclamar els valors periodístics i per defensar la utilització dels desgraciats com a remat informatiu.

El país dels mil turons, Ruanda, era un paratge extraordinari abans de les guerres de matxets i el llenguatge dels morts. Hutus i tutsis, per por a ser exterminats o explotats, s’han anat intercanviant el poder exercint el genocidi. L’antropòloga Clea Koff (El lenguaje de los huesos, Ediciones Martínez-Roca) ha estudiat el mètode d’extermini de les matances de Ruanda; els tallaven els tendons d’Aquil·les perquè no poguessin fugir i així rematar-los cruelment. Mostra com havia de viure la població refugiada en constant migració, lligant les claus a una corda envoltant la cintura. Potser ho feien per no perdre l’esperança de tornar a casa però també els servia per reduir la sensació de gana. Ull per ull, dent per dent, totes les guerres civils tenen el mateix final però la diferència és que les africanes van ser ocasionades per les imposicions occidentals i catòliques de la diferència ètnica. Abans de l’imperialisme de la 1a Guerra Mundial, hutus i tutsis vivien en pau; després els vam robar els recursos i ensenyar a matar venent-los les armes.

Béatrice és una noia ruandesa que va marxar als quinze anys a Brucel·les fugint del genocidi. Bru Rovira veu en el seu rostre a la nena de Nyamata que té fotografiada a l’estudi, aquell personeta sense mirada que reflectia el dolor sense sentit dels banys de sang. Es coneixen a Camerun i a partir d’aquí estableixen una relació de correspondència on es sinceren mútuament. Al tractar-se de records tant significatius, (Béatrice: Todos murieron menos mamá - Bru: Ruanda es mi trauma), Béatrice es sent millor explicant-los a un desconegut. Li va bé treure de dins el dolor acumulat però a la vegada sap que no ho podrà oblidar mai, com tampoc sabrà que els va passar als seus familiars. Es pot observar que els dos es tenen afecte des de la distància, fet que els permet exterioritzar les seves inseguretats, els forats negres. Béatrice comença a refer la seva vida, es casa i l’elogien a la feina, tots creuen que posseeix una enciclopèdia de la vida però, en realitat, al cap només i té soroll.

Entrevista a Enric Sòria Parra

Poeta, escriptor, periodista, traductor i professor de la FCC Blanquerna.
Ha estudiat Història, Filologia Catalana i Egipci Antic a la Universitat de València. Entre els llibres que ha publicat destaquen “Mirall de miratges” (1981), “La lentitud del mar” (2004) i “Compàs d’espera” (1993), on s’inclou la seva “Oda a València” i tracta el tema de la ciutat.

“València és la ciutat on he viscut les experiències essencials”

- Normalment tracta temes quotidians, que poden viure els lectors.
Sens dubte. Als poemes parla una veu que podria ser jo mateix i que parla de coses que em poden passar a mi. De vegades, no és tan clar que el jo poètic sigui jo perquè les mateixes paraules ho fan molt difícil. Les paraules no som nosaltres mateixos però si que són coses, situacions, sensacions i pensaments que podria tindre algú com jo i que, per tant, no estan allunyats de la majoria de la gent.

- Vostè va néixer a València, va venir a Barcelona. Ha patit la influència de les dues ciutats?
De fet, quan es menciona de manera explícita una ciutat als meus poemes, sempre és València. Podria no ser-ho, perquè en alguna ocasió es parla de “la ciutat”, però en general, és València perquè és la ciutat on he viscut les experiències essencials. Em fascinava en algunes coses i m’irritava profundament en unes altres, però com t’irriten els pares o t’irrita la gent que t’estimes, és una relació bastant apassionada amb la meva ciutat i això s’ha reflectit en els poemes. Amb Barcelona tinc una relació més distanciada i també, si es vol, més agradable, justament per la distància. Jo vaig venir a treballar i estic bé… però no em sento tan implicat. I et fa certa gràcia, però és una altra actitud, és diferent. És una mirada com més de lluny, potser més adulta, ja que la visió que encara tinc sobre València, bàsicament, és la fascinació d’un adolescent.

- Perquè una oda i perquè a València?
Era València perquè jo era allà. I una oda perquè era una manera de fer un poema llarg i encomiàstic. Es fan odes a les coses que estan bé i això permetia una lectura irònica, a més és un recurs molt utilitzat. De la mateixa manera que Maragall i Verdagué van fer odes a Barcelona, Valéncia també té una tradició d’odes; jo m’hi afegia d’una manera una mica irònica, una mica diferent, dient-ne de tots els colors.

- Algunes de les seves obres han estat traduïdes al castellà. Creu que aquest procès deteriora el missatge de l’obra original?
Això de la traducció és un misteri. Jo també vaig traduir Kafka...com ho pots fer, per escriure el mateix però des d’un altre idioma. Inevitablement, l’has de modificar perquè certes coses ja no encaixen bé. Per exemple, un poema amb rima és un trencaclosques impressionant, i de vegades això surt bé i de vegades no. En el meu cas, vaig tenir la sort que el traductor, Carlos Marzal, es va convertir en amic meu i era molt bon poeta. Vaig veure que sabia el que jo volia dir i a on volia anar a parar. És un avantatge molt gran perquè el fons del poema te’l respecta sempre.

- A l’hora d’escriure un poema, segueix alguna mètode en concret?
Hi ha molts trucs i hi ha qui els segueix, però jo no acostumo a utilitzar-los. Sembla una idea molt cursi i molt idíl·lica parlar d’inspiració a aquestes altures, però és cert que a vegades, la idea o el vers apareixen sense buscar-los. De tant en tant, tens una idea i et dius “això podria funcionar, això podria servir, això ho vull dir”; i a partir d’aquí, això que t’ha vingut al cap t’orienta i t’indica una direcció. Per a mi, els poemes tenen molta investigació al darrere. Jo no sé exactament el que vull dir, però vaig profunditzant fins que ho trobo. És una mica seguir la idea que expressava molt bé Francisco Brines, “un poema té molt d’investigació i si aquest és bo, al final trobem la resolució”. És com un problema matemàtic, al final arribem a aquella cosa que no sabíem, que estem buscant i que, d’alguna forma, ens respon.

- Com valora la situació de la poesia en el panorama cultural actual?
Molt popular no és. En realitat, a la poesia li ha passat una mica com a altres àmbits de l’art modern, com la pintura i la música culta. S’han especialitzat tant i s’han fet tan sofisticades que el lector tarda molt a entrar-hi, a saber de què va tot allò. Després, resulta que pot ser-li molt interessant, però fan falta moltes ganes i el posar-s’hi. Això ha fet que hagi perdut el públic ocasional. Aquest tipus de públic encara existeix en el cine, en la novel·la: ho compres, ho mires i això pot ser popular. La poesia no va així, s’ha tornat molt tancada pel públic i en ella mateixa. En canvi té la vessant de la poesia recitada, que la gent va a veure com a espectacle, però com a lectura no és tan consumida. De tota manera, té un públic molt fix i això no sé si és bo, ja que és un públic molt expert i que demana coses molt sofisticades. És un peix que es mossega la cua.

- La poesia serà present a la Fira de Frankfurt?
Sí, però la Fira de Frankfurt és una fira comercial, un mercat, i si portem allà molts poetes tampoc sabrem molt bé el que hi fan. Ja hem assumit que tenim pocs lectors i això és una feina que com a negoci no és gaire rendible. Jo crec que a la fira s’ha d’insistir més per a un panorama més general i s’ha de portar persones amb més possibilitats d’èxit.

- Per tant, diríem que el poeta no lliga amb la multitud?
De moment no, però va haver-hi un temps en que sí. Com va dir un sociòleg amic meu, “les coses importants es deien en vers”. Abans els poetes tenien molt text dins la literatura, però això ara no és així i és molt difícil que torni a ser-ho tal com van les coses; llevat d’aquestes subseccions de la poesia, com és la cançó, que encara funciona. En certa manera és normal, la poesia és molt minoritària. A mi tot això m’és bastant igual, perquè el que m’agrada és que els lectors que em llegeixen, siguin pocs o molts, s’interessin. El que seria més trist és que no trobés lectors perquè podria voler dir que és un desastre. Però, des del moment que sí que n’hi ha ja està justificat, i si en són molts doncs millor, però també pot passar que alguns dels lectors no sàpiguen el que estan llegint o s’hagin equivocat de lectura,. Si els que tens els hi agrada, ja està.

- Quin consell donaria als que encara no són lectors de poesia?
Això és com tot, només es crea afició tastant-ho. A més, quan ho proves has de perseverar fins que trobis alguna cosa que t’agradi, perquè el que no val la pena és fer una cosa com si fossis a classe, llegir una cosa perquè està bé i t’ha d’agradar. Per exemple, a mi la poesia em va començar a interessar perquè vaig llegir llibres que em van agradar. En el meu cas van ser uns, però cadascú té els seus gustos. I com es pot trobar un llibre de poemes que t’agradi? Doncs mirant, la manera més barata de fer això és anar fullejant en una biblioteca o en una llibreria. També hi ha el boca-orella, que també està bé, perquè llançar-se a cegues a la poesia pot ser contraproduent ja que pots trobar coses que no t’interessin i, aleshores, l’efecte de l’afició no es crea.

- El fet que la seva producció sigui dual, fa que l’Enric Sòria poeta i el periodista es confonguin?
No ho sé, però en qualsevol cas, no seria cap cosa rara. Hi ha molta gent que es dedica a les dues coses i fins i tot a més. Jo crec que hi ha alguna cosa en comú, per exemple la forma de sintetitzar que exigeixen les dues disciplines. El periodisme no és només fer un reportatge de sis planes, és fer un breu, una columna, és comptar amb un espai limitat i arribar a crear un efecte amb una certa economia de mitjans, perquè no tens més espai. I els poetes, a la seva manera, també tenen aquesta tasca. Jo de vegades dic que l’articulet curt que escric setmanalment, que són 3500 caràcters, és com un sonet. En un sonet has de fer catorze versos i ni un més, aquí has de fer aquests caràcters i explicar una història amb un plantejament, un nus i un desenllaç. No tens més espai perquè estàs limitat, i amb això fas el que pots.

- Què opina de la situació de TV3 a València?
Ui, això és un drama llarg. Ara ha sortit a la llum pública perquè han dit que ho volien tallar definitivament, però això ja fa temps que es fa. Al poble on viu el meu pare, abans es veia TV3 perfectament i fa un any i mig es va deixar de veure. En altres llocs això ha anat passant gradualment i ara han volgut rematar-la quan ha sortit el tema. Però és una putada, això ho veia gent perquè TV3 s’entén. En canvi, Canal 9 és un desastre. A més, és molt manipuladora. M’agradaria que a Catalunya, es veiessin els noticiaris de Canal 9 perquè, al seu costat, TV3 és una meravella d’imparcialitat i de correcció. Els periodistes d’allà protesten perquè ells estan obligats a fer això, però es queden protestant i prou, perquè això és el que hi ha. En part, molesta que TV3 es vegi allà per diverses raons, i una és que des d’allà no controles TV3 i no surten a la foto tan afavorits com voldrien. Després hi ha un problema més petit, de publicitat i economia per la competència, però el problema real és que això no ho controlen.

- I la relació amb el tema de Comunitat Valenciana o Pais Valencià?
Això és igual! Qui li diguin com vulguin. Si li volen dir comunitat que li diguin, és el nom oficial…a mi això m’és indiferent. Ens agrada molt discutir per tonteries, tenim molt costum. Però l’important és que la gent vol veure un canal de televisió que es fa en el seu idioma. A més, molta gent veia TV3, no per raons ideològiques, sinó perquè feien pel·lícules, transmetien el futbol… doncs com aquí! Hi havia molta gent que ho gaudia, i aquesta gent es queda sense res. No és una mesura molt popular, el que passa és que ho han fet quan ja la veia molt poca gent. Si ho haguessin fet fa uns quants anys, que tenia molta més cobertura, hauria alçat més polèmica. Al cap i a la fi, sempre es treure alguna cosa a la gent.

Independentisme d’esquerres i combatent

Estat Català

Seu Nacional: C/ D'en Bot, núm. 7,

Principal / CP: 08002 - Barcelona

Tel: 933012807 / NIF.G59716852

http://www.estat-catala.cat/

Estat Català és un partit polític sense representació parlamentària. Cal puntualitzar que prefereixen aquest denominatiu en comptes del generalitzat “partit minoritari”, ja que no reflecteix objectivament la seva situació.

Es defineixen com un partit independentista i d’esquerres que està en contra de “qualsevol tipus d’opressió, ja sigui política, social, laboral, econòmica, personal o d’origen”. Els punts centrals d’aquest independentisme són el reconeixement dels Països Catalans amb la conseqüent unitat territorial i la lluita pel català com a única llengua oficial. D’altra banda, es consideren d’esquerres per mantenir-se en contra de la globalització econòmica i del liberalisme, afirmant que el capitalisme és el principal causant dels desequilibris entre el nord i el sud, de l’explotació i de l’empobriment progressiu de la classe treballadora i de les classes populars. Pel que fa als sectors estratègics (ensenyament, sanitat, transport...), tant de moda en temps estatutaris, pensen que han de trobar-se en mans del sector públic perquè les classes populars se’n puguin beneficiar.

Destaca la seva col·laboració amb partits polítics de caràcter independentista. “Som solidaris, en la lluita pel alliberament, dels pobles oprimits d’arreu del món”. A la pàgina web es poden trobar enllaços amb organitzacions polítiques de Catalunya, Euskadi, Irlanda, Escòcia, Sardenya, Sàhara o Kurdistan. Els eslògans i enunciats de les darreres campanyes poden guiar-nos alhora de determinar el seu esperit nacional. Es declaren defensors de la terra i de les relacions entre pobles sense estat; en contra de la constitució, la repressió i les guerres imperialistes; a favor de la memòria dels patriotes i d’una Europa dels treballadors, les persones i els pobles lliures.

Estat Català no és un partit qualsevol tot i els escassos resultats electorals de l’actualitat. Fundat el 18 de juliol de 1922, és el partit més antic de Catalunya en actiu i el tercer partit nacionalista més antic d’Europa per darrere del Sinn Fein i del Partit Nacionalista Basc (PNV). El seu impulsor va ser Francesc Macià, que inspirat per un nacionalisme combatiu va aglutinar elements de la FDN (Federació Democràtica Nacionalista) per formar-lo. En aquell moment, Estat Català era l’alternativa per als militants del CADCI (Centre Autonomista de Dependents del Comerç i la Indústria), la Unió Catalanista i la Joventut Nacionalista. Però el 1933, amb la mort de Francesc Macià, es produeix una dicotomia en el si d'Estat Català. Relegat al protagonisme d’Esquerra Republicana de Catalunya, d’una banda trobem els elements radicalment separatistes i de plantejaments interclassistes, dirigits per Josep Casals i Ramon Arrufat, que constituiran el Partit Nacionalista Català (PNC); i de l’altra Jaume Compte, amb avançats plantejaments d’alliberament nacional i de classe, que crearà Estat Català-Partit Proletari que dos anys més tard es transformarà en el Partit Català Proletari i posteriorment s’integrarà al Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC). Un tercer sector es mantindrà fidel a la línia política representada per Francesc Macià, i Miquel Badia, l'heroi de Garraf, esdevé el líder de les joventuts (JEREC).

Després de repassar la història política d’Estat Català és important remarcar-ne l’esperit insurreccional, ja que durant la dictadura de Primo de Rivera va ser considerat il·legal. L’any 1925, la suborganització secreta i paramilitar Bandera Negra va protagonitzar diversos atemptats, com l’intent d’assessinar Alfons XII. L’any següent, membres de la banda armada van organitzar l’Exèrcit Català per intentar la invasió de Catalunya des de territori francès. Aquesta acció es coneix com Els Fets de Prats de Molló, localitat de la Catalunya nord on estava ubicat el Comandament General de l’Exèrcit Català. Paral·lelament es van internacionalitzar les aspiracions independentistes de Catalunya a través de la premsa.

Amb l’arribada de la transició democràtica Estat Català va recuperar la legalitat política al inscriure’s al Registre d’Associacions Polítiques (16 de setembre de 1977), però des d’aquest moment ja no va tenir el recolzament popular anterior.

- Generals 1979: 6.328 vots (0,22%)

- Autonòmiques 1999: 1.774 vots (0,06%)

- Generals 2000: 2.321 vots (0,07%)

- Autonòmiques 2003: 1.890 vots (0,06%)

- Municipals 2003 (Barcelona – Jordi Miró): 582 vots (0,08%)

- Europees 2004: 2.594 vots (0,02%):

Catalunya: 1.540 vots (0,07%)

Comunitat Valenciana: 86 vots (0,01%)

Balears: 48 vots (0,02%)

Encara no han designat el candidat per les pròximes eleccions municipals a Barcelona, però es presentaran a totes les circumscripcions com el 2003.

Jose Antonio Marina: Diàleg i respecte com a forma de vida

Jose Antonio Marina, nascut a Toledo l’últim any de la guerra civil, és catedràtic de filosofia per la Universitat Complutense de Madrid, Doctor Honoris Causa per la Universitat Politècnica de Valencia, Premi Nacional d’assaig, conferenciant i floricultor. Ha publicat recentment Anatomía del miedo: Un tratado sobre la valentía (Anagrama, 2006), obra directament relacionada amb el tractament de la por en els mitjans de comunicació, tema central des les XIII Jornades de Comunicació Blanquerna. Ferran Sáez, moderador del debat, ha presentat el convidat com a “intel·lectual que ha connectat amb un lector que abans no gosava acostar-se a la filosofia”, destacant un simil amb Kant, els dos van començar a escriure tard. Just després, Marina responia irònicament “fui un viejo prodigio”.

Jose Antonio Marina ha rellevat el moderador aixecant-se per anar al pupitre i fer la conferència dret mentre afirmava que sempre s’ha sentit professor. Ha començat reivindicant l’estudi de la intel·ligència en els seus punts brillants, les coses noves, ja que la societat no pot conformar-se a posar un sostre als seus coneixements. D’altra banda destacava la fragmentació de la intel·ligència, on els sentiments tenen una gran importància.

Hi ha dos sentiments amb funció comunicativa, la por i la fúria. La por és una emoció que ens adverteix d’un perill i posa en marxa diferents mecanismes comuns en totes les formes de vida animal: la fugida (conill), atac (toro), immobilitat (escarabat) i conductes de submissió (gos). Els homes també els utilitzem tots però sobretot la submissió, com en els casos de violència domèstica. Hem d’aprendre a fer una educació afectiva de la por per acabar amb la por paralitzadora a dir que no, el temor a no defraudar o la por a que et tornin alguna cosa (fins i tot els diners). Els grans problemes arriben amb l’aprofitament de la por. El poder propicia l’existència de mecanismes per provocar por i la família, la política, la religió i el món laboral compleixen les màximes següents: 1.) Té poder qui pot fer por 2.) Donar recompenses possibilita poder i respecte 3.) Canviar creences atorga poder.

Els mecanismes per provocar por fan que una societat accepti el que convingui, mitjançant l’amenaça, minant la confiança de l’altre o amb les impotències adquirides. Marina afirma que hem de subratllar les potencialitats en comptes de convèncer als altres de la seva inutilitat, d’aquesta manera aconseguim joves porucs, submisos i incapaços de determinar el seu futur. Un dada rellevant, el 80% dels universitaris volen ser funcionaris. Un causa d’aquesta desorientació és el constant rebuig a la novetat generalitzat a Espanya durant “la epoca miedosa”, on les coses noves es percebien com a perilloses al canviar l’ús antic. Al s.XXI tenim por a la globalització, amb la sensació que hem de “fugir als refugis”. Aïllar a l’altre, com en l’assetjament escolar, és un altre mecanisme per fer por on la soledat es converteix en un element imprescindible. La utilització política del terror fa que les persones es tornin individus sense opinió; la Revolució Francesa, el poder de la religió o els règims dictatorials en són clars exemples.

També proposa un mostrari de les pors, amb les patològiques, les irracionals (rentar-se cinc cops les mans abans de menjar), les fòbies o els atacs de pànic, afegint que són fàcils de superar si ens identifiquem amb les nostres pròpies pors. Finalment ha volgut remarcar la invenció d’un nou mecanisme, la valentia, exclusiu de l’ésser humà, “faré tal cosa tot i la por que em transmet”. Dóna origen a la vida moral de la humanitat, els sentiments són diferents segons les cultures però totes pensen, com deia Nietsche, que la valentia és positiva.

El periodisme, on la llibertat és difícil per la pressió dels grups de comunicació encara que existeixi un compromís amb la societat, la valentia periodística és un mecanisme primordial.

Habitat – Grup Figueras: herència i ambició

El passat 15 de febrer podíem llegir als mitjans que s’iniciava el judici per la mort de cinc obrers al districte tecnològic 22@, l’empresa involucrada és Habitat i el seu director, Bruno Figueras, va ser citat a declarar. Aquest va afirmar que contracta als “millors professionals, a més d’haver rebut un premi de seguretat per part de Mar Serna, actual consellera de Treball”. Paral•lelament, la companyia afirma en la seva web que pot “esquivar el perill de la subcontractació ja que posseeix una constructora pròpia”, però a la pràctica veiem que hi contacta habitualment, com en les malaurades però obres del modern 22@.
També sostenen que poden “optimitzar al màxim el procés d’edificació aconseguint uns costos menors sense alterar la qualitat del producte resultant”. Un dels responsables del grup de Josep Maria Figueres afirmava amb cinisme, “Nosaltres fem blocs el més barat possible i sense fer cap cessió i cap equipament, perquè tenim una Administració que no ens ho exigeix” (Les barcelones de Porcioles, Maria Dolors Genovès – Edicions Proa). Podem observar la semblança entre els dos enunciats, el segon en època franquista i l’actual, que ha d’assegurar un habitatge digne i en bones condicions al tractar-se d’una etapa democràtica.

Josep Maria Figueras fou un dels constructors més influents de la Gran Barcelona dels anys seixanta. Eren temps de porciolisme, el darrer alcalde franquista de la ciutat, on per fer front al barraquisme i a la demanda migratòria es va impulsar una política “desarrollista” basada en la construcció. La ciutat comtal s’havia quedat petita i el negoci es va traslladar a l’actual àrea metropolitana; Sant Adrià del Besòs, Badalona, Cornellà, l’Hospitalet i Santa Coloma de Gramenet. D’alguna manera s’havia de repartir el sòl (com va fer Von Bismarck a la Conferència de Berlín amb l’Àfrica colonial), i Porcioles va confiar en Josep Maria Figueras, un jove adinerat i emprenedor que no tardaria a fer-se amb el control d’unes quaranta immobiliàries diferents.
En aquest precís moment comença l’era Figueres, sorgida el 1953 de la relació amb Josep Ildefons Suñol (curiosament, un dels projectes de Figueras va ser el barri de Sant Ildefons, a Cornellà). Van crear Fisu, professionalitzant la gestió amb una línia per la vivenda modesta -Norma-, i una altra per habitatges de més cost, -Habitat-. Josep Maria Figueras era un empresari atípic: fundador del Centre d’Estudis d’Història Contemporània, impulsor de construccions emblemàtiques com l’edifici Trade o les vivendes de Les Escales Park i president de la Cambra de Comerç de Barcelona. Era amic del president Tarradellas. No es definia com a franquista però es beneficiava del règim.

El 1994 Josep Maria Figueras va morir deixant una vida marcada per l’èxit, i el seu fill Bruno va fer-se càrrec de l’empresa on Suñol, de vuitanta anys i solter, exercia de president honorífic. Bruno Figueras Costa, barceloní de cinquanta-un anys, és llicenciat en Ciències Econòmiques i Empresarials per la UB i Master Bussines Adimnistration per la universitat de Stanford, USA. També és el vicepresident de l’Associació de Promotors Constructors d’Edificis de Barcelona (APCE), president de Construmat des de 2001 i forma part del Consell d’Administració de la Fira de Barcelona. Seguint el model benestant del seu pare, Bruno és membre del Patronat de la Fundació Museu d’Art Contemporani de Barcelona (MACBA), membre del Patronat Fundació Conservatori del Liceu i Cònsol Honorari d’Australia.

L’empresa fundada per Figueras i Suñol ha passat a convertir-se en Habitat Grup Empresarial, un holding que engloba Habitat Immobiliària (formada per vuitanta-dos professionals en l’àmbit comercial, jurídic, tècnic, administratiu i financer, i quatre-cents empleats en les diferents obres i promocions), Habitat Hotels (amb quatre hotels en propietat, cinc en construcció i cinc-cents empleats), Empordà Golf Club i Habitat Patrimoni (fons d’inversió immobiliari).
Pel que fa a la seva activitat empresarial cal apuntar que ha obert el seu capital, renunciant al 45% per poder comprar Ferrovial Inmobiliaria, empresa amb una cartera de sol de 1,5 milions de metres quadrats i que factura quatre vegades més. Ha estat una operació complicada i poc freqüent en les empreses familiars catalanes, que generalment prefereixen imperis petits per ser-ne els totals propietaris. Actualment es plantegen sortir a Borsa i entrar al mercat residencial de Xile, Equador, Argentina, Mèxic, Hongria i Xina.

Reflexions arran de l'article "Dos muertos sin notícia" (Gregorio Morán - La Vanguardia - 17/2/07)

De primer, mort i de segon negligència

Ens trobem en un moment on la mort ha deixat de tenir la importància que tenia al passat; cada cop hi ha més defuncions i només es destaquen les de personatges reconeguts o les de persones “anònimes” però amb circumstàncies inusuals. En aquest cas, la mort de dos obrers és notícia quan es produeix una negligència o passa en condicions sospitoses. Ara bé, el dubte sorgeix quan davant la repetició d’un fet s’incideix en atorgar-li la condició de notícia, llavors es converteix en notícia perquè no és la primera vegada que succeeix. Si no hi hagués tants problemes amb la seguretat en la construcció, la mort puntual d’un obrer sí que seria notícia.

Els morts de la discòrdia

La mort de dos obrers a causa d’una clara negligència de la constructora ha de ser publicada, però la dimensió que se li ha de donar és subjectiva. Hi ha molts tipus de negligències i segons el grau d’aquestes la notícia és mereix més o menys espai; però dos obrers morts per culpa d’un error són víctimes i no gent amb falta d’atenció. En qualsevol cas, la mort de dos obrers tampoc hauria de ser un tema de debat amb diversos articles d’opinió. És evident que s’ha de dedicar com a mínim un breu i fins i tot un article a les pàgines de successos, però no podem caure en el parany de convertir-lo en un tema social només quan es mor un obrer. Hauríem de fer una reflexió prèvia sobre la seguretat dels obrers.

El rei del totxo VS Esclaus indefensos

Abans de tot, m’agradaria comunicar la meva admiració respecte l’esplèndid article de Gregorio Morán, carregat de veritats com a punys. És ben sabut el caos que envolta el món de la construcció i la immigració, dos fets antagònics però amb una gran dependència. Els rics i els pobres, els legals i els il·legals, però tots humans. La mort negligent de dos obrers pakistanesos en una construcció barcelonina ha tingut un escàs ressò mediàtic. Algú ha tapat aquestes morts o realment no interessen perquè eren “simples pakistanesos”? No ho sabem, però segur que molts ciutadans voldrien estar-ne al corrent. No ens hem d’oblidar que les empreses de subcontractacions sempre troben noves víctimes, mentre que les famílies dependents del sou del pare signen la seva sentència. Potser seria hora de plantejar-se aquest “eficaç” funcionament dels sistema capitalista, que encara aïlla més els diferents grups socials.

Comentari del pròleg i el fragment "El silencio del becario" del llibre "Mentiras" de Xavier Mas-de-Xaxàs

Questions existencials

El periodisme és el millor ofici del món.

Com a estudiant de periodisme i, si tot va bé, futur professional del sector, crec en aquesta màxima com en un lema. Qualsevol acte que un individu emprengui per dedicació s’ha de viure amb passió, defensar-lo davant dels obstacles i , sobretot, estimar-lo. El periodisme és un treball singular on cada “jornada laboral” es planteja d’una manera diferent, i a més requereix una eficiència constant per mantenir el grau de compromís i responsabilitat. No està per sobre dels altres, en la visió elitista, però tracta temàtiques importants, guiades per l’actualitat, i produeix audiències. Les audiències són la mare dels ous, tot mitjà important tindrà una ideologia i manera de fer reconeguda, però la valoració i nombre de target es troba al principi de la llista.

Per tant, crec que el periodisme és una professió amb molta responsabilitat però amb un grau de satisfacció superior, et fa sentir útil en una dimensió tant impressionant com la industria mediàtica. No en el sentit sumptuós, sinó en la capacitat d’una formiga per canviar les coses en un món de gegants; amb veracitat i honestedat, però també confiança amb el públic davant les limitacions imposades.

El periodisme és la base del progrés social.

La història del progrés social entesa democràticament, ens diu que el periodisme (premsa, radio i televisió) ha tingut un paper rellevant en l’evolució de la societat. En els règims totalitaris sempre s’han eliminat o utilitzat els mitjans per persuadir la població cap a una determinada ideologia. És evident que el periodisme no és l’únic recurs del progrés social, també podríem apuntar a la política o la tecnologia, però sempre a jugat el rol d’indicador del desenvolupament, contribuint a la modernització social, adaptant-se a les circumstàncies i formant l’opinió pública. Una posició fonamental en la història del periodisme ha estat el paper de denúncia, mantenint-se al centre de la polaritat grups de poder-població. Casos com el Watergate no s’haurien pogut descobrir sense la tasca periodística de professionals compromesos amb la societat. D’altra banda, hi ha una creixent tendència que s’allunya de la independència dels mitjans, dirigits per grups mediàtics que controlen i sovint manipulen l’agenda-setting. El pròxim objectiu és redirigir el periodisme cap a la població i la llibertat.

El silenci del becari

És cert que a les facultats de periodisme es dedica més temps a ensenyar temàtiques concretes que a propugnar la moral i la ètica professional. Personalment, considero de vital importància la formació general de diferents àmbits ja que és un recurs per poder analitzar millor l’actualitat. Quan acaben la carrera, els periodistes tenen un cert grau d’especialització però l’experiència i els anys són els que guien la carrera d’un periodista cap un camp determinat. Tot i això també hauríem de prendre exemple de l’aposta americana del Comittee for Councerned Journalists, que proposa una guia de comportament, on la ètica periodística queda molt ben definida. A Espanya, ens limitem a atorgar uns coneixements comuns per després ser absorbits pels criteris de cada mitjà. En comptes d’existir uns valors compartits per tots els periodistes, els mitjans difuminen aquesta teoria per primar aquells que s’ajusten més al seu perfil, discriminant la “manera correcta” en favor dels objectius. Tot s’hi val i el fi justifica els mitjans, ja que són els mateixos mitjans els que tenen la paella pel mànec i el poder per eliminar el procés de verificació o no rectificar quan cal.

El viatge a la desinformació té la seva raó de ser en l’infoteniment. Els periodistes joves són envaïts per una dimensió mediàtica que els posa la por al cos, al veure la gran competència existent, i els empeny a actituds “d’ovella de ramat” on el més important és conservar la feina i no alterar l’ordre natural del mitjà (“Creo que salen bien preparados, pero es increíble lo poco que tardan en olvidarse de todo, en ser engullidos por el sistema”).

El periodisme de butaca està guanyant terreny al periodisme actiu. No interessa que els periodistes es contagiïn d’idees externes que puguin fer perillar el seu punt de vista. Els mitjans no són propensos a donar carta blanca als seus periodistes, els surt més a compte tenir-los asseguts i redactant més notícies breus però de menys contingut. Els becaris s’adonen que les redaccions no són com es pensaven, però a la vegada tenen la oportunitat “d’investigar aprofitant la infraestructura del mitjà”. Ja són dins el món i a partir d’aquest moment només depenen d’ells mateixos per guanyar-se les oportunitats.