Jose Antonio Marina: Diàleg i respecte com a forma de vida

Jose Antonio Marina, nascut a Toledo l’últim any de la guerra civil, és catedràtic de filosofia per la Universitat Complutense de Madrid, Doctor Honoris Causa per la Universitat Politècnica de Valencia, Premi Nacional d’assaig, conferenciant i floricultor. Ha publicat recentment Anatomía del miedo: Un tratado sobre la valentía (Anagrama, 2006), obra directament relacionada amb el tractament de la por en els mitjans de comunicació, tema central des les XIII Jornades de Comunicació Blanquerna. Ferran Sáez, moderador del debat, ha presentat el convidat com a “intel·lectual que ha connectat amb un lector que abans no gosava acostar-se a la filosofia”, destacant un simil amb Kant, els dos van començar a escriure tard. Just després, Marina responia irònicament “fui un viejo prodigio”.

Jose Antonio Marina ha rellevat el moderador aixecant-se per anar al pupitre i fer la conferència dret mentre afirmava que sempre s’ha sentit professor. Ha començat reivindicant l’estudi de la intel·ligència en els seus punts brillants, les coses noves, ja que la societat no pot conformar-se a posar un sostre als seus coneixements. D’altra banda destacava la fragmentació de la intel·ligència, on els sentiments tenen una gran importància.

Hi ha dos sentiments amb funció comunicativa, la por i la fúria. La por és una emoció que ens adverteix d’un perill i posa en marxa diferents mecanismes comuns en totes les formes de vida animal: la fugida (conill), atac (toro), immobilitat (escarabat) i conductes de submissió (gos). Els homes també els utilitzem tots però sobretot la submissió, com en els casos de violència domèstica. Hem d’aprendre a fer una educació afectiva de la por per acabar amb la por paralitzadora a dir que no, el temor a no defraudar o la por a que et tornin alguna cosa (fins i tot els diners). Els grans problemes arriben amb l’aprofitament de la por. El poder propicia l’existència de mecanismes per provocar por i la família, la política, la religió i el món laboral compleixen les màximes següents: 1.) Té poder qui pot fer por 2.) Donar recompenses possibilita poder i respecte 3.) Canviar creences atorga poder.

Els mecanismes per provocar por fan que una societat accepti el que convingui, mitjançant l’amenaça, minant la confiança de l’altre o amb les impotències adquirides. Marina afirma que hem de subratllar les potencialitats en comptes de convèncer als altres de la seva inutilitat, d’aquesta manera aconseguim joves porucs, submisos i incapaços de determinar el seu futur. Un dada rellevant, el 80% dels universitaris volen ser funcionaris. Un causa d’aquesta desorientació és el constant rebuig a la novetat generalitzat a Espanya durant “la epoca miedosa”, on les coses noves es percebien com a perilloses al canviar l’ús antic. Al s.XXI tenim por a la globalització, amb la sensació que hem de “fugir als refugis”. Aïllar a l’altre, com en l’assetjament escolar, és un altre mecanisme per fer por on la soledat es converteix en un element imprescindible. La utilització política del terror fa que les persones es tornin individus sense opinió; la Revolució Francesa, el poder de la religió o els règims dictatorials en són clars exemples.

També proposa un mostrari de les pors, amb les patològiques, les irracionals (rentar-se cinc cops les mans abans de menjar), les fòbies o els atacs de pànic, afegint que són fàcils de superar si ens identifiquem amb les nostres pròpies pors. Finalment ha volgut remarcar la invenció d’un nou mecanisme, la valentia, exclusiu de l’ésser humà, “faré tal cosa tot i la por que em transmet”. Dóna origen a la vida moral de la humanitat, els sentiments són diferents segons les cultures però totes pensen, com deia Nietsche, que la valentia és positiva.

El periodisme, on la llibertat és difícil per la pressió dels grups de comunicació encara que existeixi un compromís amb la societat, la valentia periodística és un mecanisme primordial.