lunes, 16 de abril de 2007

Comentari del llibre Àfricas, Bru Rovira (RBA, 2006)


Mirades perdudes

ÀFRICA
El germà lleig i malalt d’occident, el contenidor de les barbaritats colonials on s’expropiaven els països en nom de Déu i del progrés per després abandonar-los atorgant el poder a la facció amiga i provocant guerres ètniques. Crua realitat, però certa i oblidada. Irreparable? L’egoisme capitalista no té solució..Àfrica la mereix.

Bru Rovira, és l’aventurer curiós que s’aproxima a la misèria sense menysprear-la, intentant ajudar als desvalguts amb la seva presència però sense la pena inútil, trencant la rutina amb uns reportatges extraordinaris que, si més no, ens acosten al “Nou Sudan”, al nen somalí violat, a les armes sense control de Monrovia o a l’infern de Nyamata.

Fa pocs mesos ens va deixar el mestre Ryszard Kapuscinsky, el reporter per excel·lència del s.XX que va endinsar-se a la nova África, ”la d’homes i dones que comencen a sentir-se ells mateixos...però que els resulta odiós ser tractats com objectes”. Bru Rovira manté l’esperit del polonès, fins i tot sembla que comparteixin el mateix destí; els dos han vist de prop com funciona la guerra a Sudan, amb les matances del govern islàmic de Jartum, els guerrillers de la SPLA o les milícies de nens soldat. Tots estan dins del mateix paquet. Però encara existeix un altre nexe carregat de simbolisme; Bru coneix a Sango, l’Emperador d’Atomic Music. Kapuscinsky va descobrir al món el dictador Haile Salassiese, l’Emperador.

Atomic Music és el grup amb qui Bru Rovira viatja per Sud Sudan, fan una gira pagada per la OMS on es promociona la vacunació contra el poliol i la prevenció del SIDA. Es defineixen com un grup d’amics que no es mouen pels diners, constantment beuen cervesa i fumen herba. Sango creu en un model propi de planificació familiar i de plans de jubilació, la “teoria del cocotero”, basada en la dona com a cartilla d’estalvi africana. Són joves i despreocupats, estant contents amb la vida que porten però amaguen el terror que tots han viscut com a refugiats. Amb la seva música animen a les persones que no van poder tenir cap oportunitat i a la vegada s’ajuden a si mateixos. És una espècie de teràpia que els fa guanyar diversió però on han de conviure amb els records.

El crit de guerra de José Martí Gómez, “Una nueva ciudad, una nueva aventura, siempre en busca de la notícia”, demostra l’actitud que ha de tenir el bon reporter: una curiositat insaciable per recórrer tots els llocs on la notícia es vol tapar o no interessa. Però en el context en que es produeix a Yaoundé, es canvien totalment els termes de l’enunciat. El fotògraf freelance Juan Carlos considera que Hélène, un dels malalts de SIDA amb qui parlen, no és mediàtica. Bru no comprèn la posició del seu company i aquest li respon amb el crit de guerra de José Martí Gómez. És trist que la mateixa frase serveixi per proclamar els valors periodístics i per defensar la utilització dels desgraciats com a remat informatiu.

El país dels mil turons, Ruanda, era un paratge extraordinari abans de les guerres de matxets i el llenguatge dels morts. Hutus i tutsis, per por a ser exterminats o explotats, s’han anat intercanviant el poder exercint el genocidi. L’antropòloga Clea Koff (El lenguaje de los huesos, Ediciones Martínez-Roca) ha estudiat el mètode d’extermini de les matances de Ruanda; els tallaven els tendons d’Aquil·les perquè no poguessin fugir i així rematar-los cruelment. Mostra com havia de viure la població refugiada en constant migració, lligant les claus a una corda envoltant la cintura. Potser ho feien per no perdre l’esperança de tornar a casa però també els servia per reduir la sensació de gana. Ull per ull, dent per dent, totes les guerres civils tenen el mateix final però la diferència és que les africanes van ser ocasionades per les imposicions occidentals i catòliques de la diferència ètnica. Abans de l’imperialisme de la 1a Guerra Mundial, hutus i tutsis vivien en pau; després els vam robar els recursos i ensenyar a matar venent-los les armes.

Béatrice és una noia ruandesa que va marxar als quinze anys a Brucel·les fugint del genocidi. Bru Rovira veu en el seu rostre a la nena de Nyamata que té fotografiada a l’estudi, aquell personeta sense mirada que reflectia el dolor sense sentit dels banys de sang. Es coneixen a Camerun i a partir d’aquí estableixen una relació de correspondència on es sinceren mútuament. Al tractar-se de records tant significatius, (Béatrice: Todos murieron menos mamá - Bru: Ruanda es mi trauma), Béatrice es sent millor explicant-los a un desconegut. Li va bé treure de dins el dolor acumulat però a la vegada sap que no ho podrà oblidar mai, com tampoc sabrà que els va passar als seus familiars. Es pot observar que els dos es tenen afecte des de la distància, fet que els permet exterioritzar les seves inseguretats, els forats negres. Béatrice comença a refer la seva vida, es casa i l’elogien a la feina, tots creuen que posseeix una enciclopèdia de la vida però, en realitat, al cap només i té soroll.

No hay comentarios: