lunes, 16 de abril de 2007

Entrevista a Enric Sòria Parra

Poeta, escriptor, periodista, traductor i professor de la FCC Blanquerna.
Ha estudiat Història, Filologia Catalana i Egipci Antic a la Universitat de València. Entre els llibres que ha publicat destaquen “Mirall de miratges” (1981), “La lentitud del mar” (2004) i “Compàs d’espera” (1993), on s’inclou la seva “Oda a València” i tracta el tema de la ciutat.

“València és la ciutat on he viscut les experiències essencials”

- Normalment tracta temes quotidians, que poden viure els lectors.

Sens dubte. Als poemes parla una veu que podria ser jo mateix i que parla de coses que em poden passar a mi. De vegades, no és tan clar que el jo poètic sigui jo perquè les mateixes paraules ho fan molt difícil. Les paraules no som nosaltres mateixos però si que són coses, situacions, sensacions i pensaments que podria tindre algú com jo i que, per tant, no estan allunyats de la majoria de la gent.

- Vostè va néixer a València, va venir a Barcelona. Ha patit la influència de les dues ciutats?
De fet, quan es menciona de manera explícita una ciutat als meus poemes, sempre és València. Podria no ser-ho, perquè en alguna ocasió es parla de “la ciutat”, però en general, és València perquè és la ciutat on he viscut les experiències essencials. Em fascinava en algunes coses i m’irritava profundament en unes altres, però com t’irriten els pares o t’irrita la gent que t’estimes, és una relació bastant apassionada amb la meva ciutat i això s’ha reflectit en els poemes. Amb Barcelona tinc una relació més distanciada i també, si es vol, més agradable, justament per la distància. Jo vaig venir a treballar i estic bé… però no em sento tan implicat. I et fa certa gràcia, però és una altra actitud, és diferent. És una mirada com més de lluny, potser més adulta, ja que la visió que encara tinc sobre València, bàsicament, és la fascinació d’un adolescent.

- Perquè una oda i perquè a València?
Era València perquè jo era allà. I una oda perquè era una manera de fer un poema llarg i encomiàstic. Es fan odes a les coses que estan bé i això permetia una lectura irònica, a més és un recurs molt utilitzat. De la mateixa manera que Maragall i Verdagué van fer odes a Barcelona, Valéncia també té una tradició d’odes; jo m’hi afegia d’una manera una mica irònica, una mica diferent, dient-ne de tots els colors.

- Algunes de les seves obres han estat traduïdes al castellà. Creu que aquest procès deteriora el missatge de l’obra original?
Això de la traducció és un misteri. Jo també vaig traduir Kafka...com ho pots fer, per escriure el mateix però des d’un altre idioma. Inevitablement, l’has de modificar perquè certes coses ja no encaixen bé. Per exemple, un poema amb rima és un trencaclosques impressionant, i de vegades això surt bé i de vegades no. En el meu cas, vaig tenir la sort que el traductor, Carlos Marzal, es va convertir en amic meu i era molt bon poeta. Vaig veure que sabia el que jo volia dir i a on volia anar a parar. És un avantatge molt gran perquè el fons del poema te’l respecta sempre.

- A l’hora d’escriure un poema, segueix alguna mètode en concret?
Hi ha molts trucs i hi ha qui els segueix, però jo no acostumo a utilitzar-los. Sembla una idea molt cursi i molt idíl·lica parlar d’inspiració a aquestes altures, però és cert que a vegades, la idea o el vers apareixen sense buscar-los. De tant en tant, tens una idea i et dius “això podria funcionar, això podria servir, això ho vull dir”; i a partir d’aquí, això que t’ha vingut al cap t’orienta i t’indica una direcció. Per a mi, els poemes tenen molta investigació al darrere. Jo no sé exactament el que vull dir, però vaig profunditzant fins que ho trobo. És una mica seguir la idea que expressava molt bé Francisco Brines, “un poema té molt d’investigació i si aquest és bo, al final trobem la resolució”. És com un problema matemàtic, al final arribem a aquella cosa que no sabíem, que estem buscant i que, d’alguna forma, ens respon.

- Com valora la situació de la poesia en el panorama cultural actual?
Molt popular no és. En realitat, a la poesia li ha passat una mica com a altres àmbits de l’art modern, com la pintura i la música culta. S’han especialitzat tant i s’han fet tan sofisticades que el lector tarda molt a entrar-hi, a saber de què va tot allò. Després, resulta que pot ser-li molt interessant, però fan falta moltes ganes i el posar-s’hi. Això ha fet que hagi perdut el públic ocasional. Aquest tipus de públic encara existeix en el cine, en la novel·la: ho compres, ho mires i això pot ser popular. La poesia no va així, s’ha tornat molt tancada pel públic i en ella mateixa. En canvi té la vessant de la poesia recitada, que la gent va a veure com a espectacle, però com a lectura no és tan consumida. De tota manera, té un públic molt fix i això no sé si és bo, ja que és un públic molt expert i que demana coses molt sofisticades. És un peix que es mossega la cua.

- La poesia serà present a la Fira de Frankfurt?
Sí, però la Fira de Frankfurt és una fira comercial, un mercat, i si portem allà molts poetes tampoc sabrem molt bé el que hi fan. Ja hem assumit que tenim pocs lectors i això és una feina que com a negoci no és gaire rendible. Jo crec que a la fira s’ha d’insistir més per a un panorama més general i s’ha de portar persones amb més possibilitats d’èxit.

- Per tant, diríem que el poeta no lliga amb la multitud?
De moment no, però va haver-hi un temps en que sí. Com va dir un sociòleg amic meu, “les coses importants es deien en vers”. Abans els poetes tenien molt text dins la literatura, però això ara no és així i és molt difícil que torni a ser-ho tal com van les coses; llevat d’aquestes subseccions de la poesia, com és la cançó, que encara funciona. En certa manera és normal, la poesia és molt minoritària. A mi tot això m’és bastant igual, perquè el que m’agrada és que els lectors que em llegeixen, siguin pocs o molts, s’interessin. El que seria més trist és que no trobés lectors perquè podria voler dir que és un desastre. Però, des del moment que sí que n’hi ha ja està justificat, i si en són molts doncs millor, però també pot passar que alguns dels lectors no sàpiguen el que estan llegint o s’hagin equivocat de lectura,. Si els que tens els hi agrada, ja està.

- Quin consell donaria als que encara no són lectors de poesia?
Això és com tot, només es crea afició tastant-ho. A més, quan ho proves has de perseverar fins que trobis alguna cosa que t’agradi, perquè el que no val la pena és fer una cosa com si fossis a classe, llegir una cosa perquè està bé i t’ha d’agradar. Per exemple, a mi la poesia em va començar a interessar perquè vaig llegir llibres que em van agradar. En el meu cas van ser uns, però cadascú té els seus gustos. I com es pot trobar un llibre de poemes que t’agradi? Doncs mirant, la manera més barata de fer això és anar fullejant en una biblioteca o en una llibreria. També hi ha el boca-orella, que també està bé, perquè llançar-se a cegues a la poesia pot ser contraproduent ja que pots trobar coses que no t’interessin i, aleshores, l’efecte de l’afició no es crea.

- El fet que la seva producció sigui dual, fa que l’Enric Sòria poeta i el periodista es confonguin?
No ho sé, però en qualsevol cas, no seria cap cosa rara. Hi ha molta gent que es dedica a les dues coses i fins i tot a més. Jo crec que hi ha alguna cosa en comú, per exemple la forma de sintetitzar que exigeixen les dues disciplines. El periodisme no és només fer un reportatge de sis planes, és fer un breu, una columna, és comptar amb un espai limitat i arribar a crear un efecte amb una certa economia de mitjans, perquè no tens més espai. I els poetes, a la seva manera, també tenen aquesta tasca. Jo de vegades dic que l’articulet curt que escric setmanalment, que són 3500 caràcters, és com un sonet. En un sonet has de fer catorze versos i ni un més, aquí has de fer aquests caràcters i explicar una història amb un plantejament, un nus i un desenllaç. No tens més espai perquè estàs limitat, i amb això fas el que pots.

- Què opina de la situació de TV3 a València?
Ui, això és un drama llarg. Ara ha sortit a la llum pública perquè han dit que ho volien tallar definitivament, però això ja fa temps que es fa. Al poble on viu el meu pare, abans es veia TV3 perfectament i fa un any i mig es va deixar de veure. En altres llocs això ha anat passant gradualment i ara han volgut rematar-la quan ha sortit el tema. Però és una putada, això ho veia gent perquè TV3 s’entén. En canvi, Canal 9 és un desastre. A més, és molt manipuladora. M’agradaria que a Catalunya, es veiessin els noticiaris de Canal 9 perquè, al seu costat, TV3 és una meravella d’imparcialitat i de correcció. Els periodistes d’allà protesten perquè ells estan obligats a fer això, però es queden protestant i prou, perquè això és el que hi ha. En part, molesta que TV3 es vegi allà per diverses raons, i una és que des d’allà no controles TV3 i no surten a la foto tan afavorits com voldrien. Després hi ha un problema més petit, de publicitat i economia per la competència, però el problema real és que això no ho controlen.

- I la relació amb el tema de Comunitat Valenciana o Pais Valencià?
Això és igual! Qui li diguin com vulguin. Si li volen dir comunitat que li diguin, és el nom oficial…a mi això m’és indiferent. Ens agrada molt discutir per tonteries, tenim molt costum. Però l’important és que la gent vol veure un canal de televisió que es fa en el seu idioma. A més, molta gent veia TV3, no per raons ideològiques, sinó perquè feien pel·lícules, transmetien el futbol… doncs com aquí! Hi havia molta gent que ho gaudia, i aquesta gent es queda sense res. No és una mesura molt popular, el que passa és que ho han fet quan ja la veia molt poca gent. Si ho haguessin fet fa uns quants anys, que tenia molta més cobertura, hauria alçat més polèmica. Al cap i a la fi, sempre es treure alguna cosa a la gent.

1 comentario:

Eugeni Madueño dijo...

Havien quedat en canviar el títol, oi?