Comentari del pròleg i el fragment "El silencio del becario" del llibre "Mentiras" de Xavier Mas-de-Xaxàs

Questions existencials

El periodisme és el millor ofici del món.

Com a estudiant de periodisme i, si tot va bé, futur professional del sector, crec en aquesta màxima com en un lema. Qualsevol acte que un individu emprengui per dedicació s’ha de viure amb passió, defensar-lo davant dels obstacles i , sobretot, estimar-lo. El periodisme és un treball singular on cada “jornada laboral” es planteja d’una manera diferent, i a més requereix una eficiència constant per mantenir el grau de compromís i responsabilitat. No està per sobre dels altres, en la visió elitista, però tracta temàtiques importants, guiades per l’actualitat, i produeix audiències. Les audiències són la mare dels ous, tot mitjà important tindrà una ideologia i manera de fer reconeguda, però la valoració i nombre de target es troba al principi de la llista.

Per tant, crec que el periodisme és una professió amb molta responsabilitat però amb un grau de satisfacció superior, et fa sentir útil en una dimensió tant impressionant com la industria mediàtica. No en el sentit sumptuós, sinó en la capacitat d’una formiga per canviar les coses en un món de gegants; amb veracitat i honestedat, però també confiança amb el públic davant les limitacions imposades.

El periodisme és la base del progrés social.

La història del progrés social entesa democràticament, ens diu que el periodisme (premsa, radio i televisió) ha tingut un paper rellevant en l’evolució de la societat. En els règims totalitaris sempre s’han eliminat o utilitzat els mitjans per persuadir la població cap a una determinada ideologia. És evident que el periodisme no és l’únic recurs del progrés social, també podríem apuntar a la política o la tecnologia, però sempre a jugat el rol d’indicador del desenvolupament, contribuint a la modernització social, adaptant-se a les circumstàncies i formant l’opinió pública. Una posició fonamental en la història del periodisme ha estat el paper de denúncia, mantenint-se al centre de la polaritat grups de poder-població. Casos com el Watergate no s’haurien pogut descobrir sense la tasca periodística de professionals compromesos amb la societat. D’altra banda, hi ha una creixent tendència que s’allunya de la independència dels mitjans, dirigits per grups mediàtics que controlen i sovint manipulen l’agenda-setting. El pròxim objectiu és redirigir el periodisme cap a la població i la llibertat.

El silenci del becari

És cert que a les facultats de periodisme es dedica més temps a ensenyar temàtiques concretes que a propugnar la moral i la ètica professional. Personalment, considero de vital importància la formació general de diferents àmbits ja que és un recurs per poder analitzar millor l’actualitat. Quan acaben la carrera, els periodistes tenen un cert grau d’especialització però l’experiència i els anys són els que guien la carrera d’un periodista cap un camp determinat. Tot i això també hauríem de prendre exemple de l’aposta americana del Comittee for Councerned Journalists, que proposa una guia de comportament, on la ètica periodística queda molt ben definida. A Espanya, ens limitem a atorgar uns coneixements comuns per després ser absorbits pels criteris de cada mitjà. En comptes d’existir uns valors compartits per tots els periodistes, els mitjans difuminen aquesta teoria per primar aquells que s’ajusten més al seu perfil, discriminant la “manera correcta” en favor dels objectius. Tot s’hi val i el fi justifica els mitjans, ja que són els mateixos mitjans els que tenen la paella pel mànec i el poder per eliminar el procés de verificació o no rectificar quan cal.

El viatge a la desinformació té la seva raó de ser en l’infoteniment. Els periodistes joves són envaïts per una dimensió mediàtica que els posa la por al cos, al veure la gran competència existent, i els empeny a actituds “d’ovella de ramat” on el més important és conservar la feina i no alterar l’ordre natural del mitjà (“Creo que salen bien preparados, pero es increíble lo poco que tardan en olvidarse de todo, en ser engullidos por el sistema”).

El periodisme de butaca està guanyant terreny al periodisme actiu. No interessa que els periodistes es contagiïn d’idees externes que puguin fer perillar el seu punt de vista. Els mitjans no són propensos a donar carta blanca als seus periodistes, els surt més a compte tenir-los asseguts i redactant més notícies breus però de menys contingut. Els becaris s’adonen que les redaccions no són com es pensaven, però a la vegada tenen la oportunitat “d’investigar aprofitant la infraestructura del mitjà”. Ja són dins el món i a partir d’aquest moment només depenen d’ells mateixos per guanyar-se les oportunitats.